A vegades escric/ A veces escribo/

Torno i ja em sento…

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

M’has
trobat a faltar? Jo suposo que sí. Quina ridícula espera, m’ha fet més mal que
bé. Avui ja és 1 de setembre i ja tinc permís per poder escriure. Escriure escriure
escriure, el meu cap estava a punt d’esclafar. I somric mentre escric. I
plorava quan no ho feia. Que deu passar quan veig que els meus dits funcionen.
Són útils i no inútils. I les vacances? Masses coses han passat per no haver
anat en lloc. O potser sense saber-ho sí que he marxat. Però no sé a on ni com.
Laura. Laura, segur que ara quan em posi a escriure i aquesta tarda a revisà la
sinopsis ja no seràs tant perfecte com t’imaginava, i hauràs canviat tant. Qui
ets? Ara ja ho sé. Però tot i així, aquests dies et vindré a buscar perquè anem
a passejar i en silenci ,pels carrers de la bruta ciutat, saber el que t’ha
passat i com et sents. No vull que em preguntis, no vull que em jutgis, només
vull estar amb tu en silenci, observant com la gent trista torna a picar la
pedra i a rebre un altre hivern. I quin hivern Laura! El que ens espera! Però
ja tenia ganes d’acabar aquestes vacances ,que l’únic que han fet han sigut
ofegar-me. Jo no sé quedar-me quieta, potser avanç ja m’anava bé, però ara ,el
no fer és un suïcidi assegurat!

Deus
estar asseguda al balancí  del jardí de
Can Giral, mirant com passa la nit perquè aquesta nit no pots dormir. I t’entristeix
que vingui el fred i els fantasmes que no saps que estan amagats entre les
parets de la casa. I el Miquel? Que n’has fet d’ell aquest estiu. Encara tens
por d’estimar.-lo Doncs ja toca. Perquè la por només és una arma que dispara
contra nosaltres mateixes. No esperis. No et tanquis. Mai cap enrere. I demà
escriure una escena. No vull començar amb tristor, només amb calma.