A vegades escric/ A veces escribo/

Un corb em sospira que la creu s’ha fos. Una llàgrima sempre perduda rebota contra el meu mur. Un mur que no se fondre ni amb els meus dits ni amb els teus. Podríem haver tingut pau i glòria i només veig ratlles que esquincen les rajoles de la cuina. Un llit abandonat sense lletra ni amor. Una literatura que avança sense trobar el signe d’alteritat. Un Baudelaire es perd per Paris, a mi no em cal res més que ja fa temps que no retrobo la direcció d’aquesta Barcelona calorosa i ennovembrada. Retorno a les il·lusions perdudes, un pacte amb el diable, jo no diria que no. Viatjo als anys 20. Em poso una cinta pel cap i jugo a creure’m que vaig estar amb Picasso. I retornes ala realitat quan veus que tens un horari, un tren que t’espera  i 20 mails per contestar. No existeixen ni les il·lusions ni les perdicions. El meu mon va a cent i allò desconegut es queda al cap com un tumor. Ara porto una Amelie i una Cleopatra, ara ho tinc clar, una no ballarà i l’altre sabrà escriure el que ha de ser. Sense punts ni comes ni dobles punts, una escriptura directa i indirecta. Aquest cop serà , les escolto, m’escolten i juguen a ballar dins del meu pis. Flaubert em descobrirà l’estil, les veus floten pels meus dits. Feminitat o literatura de dones, me la bufa perquè aquest cop no hi ha regles ni normes. Aquest cop decideixo jo, el que vull i el que no vull. Un tutu torna a estar penjat, però aquest cop ningú se’l posarà. Wittig qüestiona la sexualitat heterosexual jo aniré més enllà. Un monòleg, dos monòlegs tres monòlegs. Moby dick sobre la meva taula.I un altre ball juga a no ballar-me el cap. Una escriptura conscienciada, una escriptura on els fluxos jugaran a fer-se cossos pels carrers de Barcelona. Fins aquí puc rajar, avui toca descansar i demà tornarem a ballar.