El Campanaret

El clam popular ha estat unànime. Entre 200.000 i 700.000 persones, no cal entrar en batalles de xifres perquè l’èxit de la convocatòria és incontestable, han fet aquest tarda un exercici col·lectiu de sobirania que ha de marcar un abans i un després. Això d’avui no pot quedar en una protesta puntual i tindrà conseqüències a curt i mitjà termini. La culminació d’aquest procés, iniciat amb la retallada de l’Estatut, la mani del 18-F i precipitat per l’apagada de Barcelona i els despropòsits de Renfe, només pot acabar amb la consecució d’un estat propi que arribarà abans del que alguns pensen i voldrien.

Tot i la presència de partits com CiU, ERC, ICV o la CUP el protagonisme de la marxa ha estat clarament popular. La majoria dels que hi han participat són gent poc polititzada però amb un clar sentiment de pertinença a una comunitat nacional que volen lliure i així ho han expressat. D’entre del gruix de manifestants cal subratllar la participació dels dos expresidents del Parlament, Heribert Barrera i Joan Rigol, i dels expresidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Especialment significativa ha estat l’aparició de Maragall, amb un grup d’amics entre els quals hi havia l’editor Xavier Folch, afegint-se a la marxa a meitat de Via Laietana i situant-se enmig de la multitud com un ciutadà més, sense fer ostentació de la seva condició de molt honorable. Que persones com Maragall i Pujol hagin decidit ser avui a la manifestació és un signe clar que algunes coses molt importants han canviat. També la conversió al catalanisme d’un Gerard Quintana que fa uns anys es declarava apàtrida és un signe d’aquest temps de canvis. Potser com ha proclamat el Titot des de l’escenari sí que això de dependre de l’imperi s’acaba. Avui tots plegats hem començat a entonar un adéu, Espanya, que és necessari i urgent que es concreti en definitiu ben aviat.

Durant la manfestació l’escridassada més gran no ha estat al pas per la delegació del govern espanyol sinó davant de les seus sindicals al crit d’"són-uns-ca-gats-a-quests-sin-di-cats". I això és un signe de maduresa. El problema no és Espanya, que fa el que de fer des dels seus legítims interessos, els imperis han de mantenir les seves colònies. El problema són els catalans que actuen com espanyols. I avui d’infraestructures se n’ha parlat poc. El clam unànime ha estat, com havia de ser, el d’independència. Que en prengui nota el president Montilla i passi a liderar el que poble al qual es deu reclama. Altrament haurem de donar la raó als que ahir cridaven que som una nació sense president.