El Campanaret

Dijous. Quarts d’onze de la nit. Bar Heliogabal, carrer Ramon i Cajal del barri de Gràcia. Toca Mishima. Som jo, tres amics i unes 80 persones més. Segueixo el concert al costat de la bella Flora. Em regala somriures que fan perdre l’oremus i m’explica el perquè de les lletres de les cançons que els músics i el genial poeta creador d’instants de glòria que ens toquen l’interior, David Carabén, executen, com sempre, de manera magistral. Cantem, escoltem, riem, ens commovem. M’adono de la força del binomi Carabén-Saura, una parella d’éssers dels que escassegen. El Guerau té sort de tenir-los de pares. Viu en un cau d’amor i de creació artística.

Heliogabal. Vila-seca. I un altra vegada, dijous passat, a l’Heliogabal. Són els tres directes que acumulo ja de Mishima. En els tres he interactuat, poc o molt, amb el grup. El pròxim espero que aviat però com que no vull que mai s’apagui la màgia no hi ha pressa. Cal dosificar-los, els directes. Les seves cançons m’acompanyen, però, en altres moments. M’entredeixen cada vegada per més que les senti. Em fan sentir viu. M’ajuden a deixar créixer el meu estrany que a cops es resisteix a fer-ho. M’esperonen a lluitar perquè el demà ens pertanyi.

Ens acomiadem dels músics, de la Flora i del David. I sabem que no els tornarem a veure a l’Heliogabal. Allí no hi tornarem. Però ens retrobarem aviat en algun altre espai i reviurem plegats l’efecte Mishima.