El Campanaret

Acabo de visitar al Palau Robert l’exposició Lluís Carandell, periodista,  comissariada per Ignasi Riera i que ja fa uns mesos es va presentar al Centre Cultural Blanquerna que la Generalitat té a Madrid. Tot i que havia sentit parlar molt del personatge així com de la seva família, per motius d’edat, no coneixia fins ara gaire a fons la seva trajectòria professional. Al seu germà Josep Maria sí que vaig tenir ocasió d’entrevistar-lo a Reus en un parell d’ocasions durant l’Any Gaudí i ja que en parlo aprofito per destacar que les Edicions del Centre de Lectura de Reus estan a punt de publicar un llibre pòstum i inèdit de Josep Maria Carandell sobre el Gaudí herètic que promet molt i que de ben segur ens aportarà nous arguments que demostraran que l’arquitecte més universal era un iniciat en esoterisme en contra dels que neguen el que a ulls dels que coneixen el simbolisme que amaguen les obres de Gaudí és una evidència.

Em centro, però, en el Lluís, el Carandell periodista. L’exposició repassa la figura i el treball de Lluís Carandell en les diverses facetes que va desenvolupar i ens permet fer-nos una idea de la seva manera de pensar, de treballar i d’encarar la vida. La mostra es complementa amb un vídeo que presenta diferents fragments d’entrevistes amb Carandell que ens aproximen a la manera de ser d’aquest català establert a Madrid i que va viatjar per mig món sempre encuriosit per tot. Així mateix el catàleg de l’exposició recull textos sobre el personatge d’autors com Assumpció Carandell (germana del Lluís i vídua de José Agustín Goytisolo), Xavier Amorós, Manuel Campo Vidal, Rosa Regàs o Manuel Vicent, entre altres.

Carandell és un exemple per als periodistes de nova generació. Un periodista de raça que va fer de corresponsal a partir dels anys cinquanta en llocs tant diversos com Egipte, Orient Mitjà, Japó, la Unió Soviètica, Grècia, Alemanya, Suïssa o Portugal; que va passar per les redaccions de les publicacions més prestigioses de l’època i que també va fer ràdio i televisió, cròniques parlamentàries i moltes coses més. Tot sempre amb un estil propi i amb la marca de la feina ben feta per part d’una persona amb una curiositat innata que sentia la necessitat d’explicar el que veia. També es va endinsar en l’Espanya profunda per relatar la realitat d’uns anys grisos en què anar de Madrid a certs pobles, segons deia ell mateix, era ja no com canviar de lloc sinó com canviar de segle.

Alguns dels pensaments de Lluís Carandell, que mai es va oblidar de Reus i la llum del Camp de Tarragona, tenen plena vigència. Només alguns tastos: "Un dels avantatges de ser periodistes és que sense canviar d’ofici podem fer-ne d’altres"; "Els especialistes ho saben gairebé tot de gairebé res, mentre que els periodistes no sabem gairebé res de gairebé tot" o "això d’aquestes tertúlies en què tothom opina de tot només pot passar a Espanya, a altres països d’Europa no s’hi atrevirien".