El Campanaret

Vagi per endavant la meva simpatia per Najat El Hachmi, em cau molt bé i trobo que és un exemple d’integració al nostre país. Sé que és molt temerari per part meva de proclamar-ho sense haver llegit la novel·la premiada ahir amb el Premi Ramon Llull (si resulta que ha fet una obra mestra no tindré cap problema en retractar-me) però em sembla que la decisió de guardonar-la, després d’escoltar la justificació del jurat i les paraules de la guanyadora, ha estat més política que literària. Avui, i no dic que necessàriament hagi de ser negatiu que sigui així, ser dona, jove i provinent del Marroc és un plus, almenys en el cas que ens ocupa. Dubto que El Hachmi hagués estat proclamada guanyadora sense reunir aquests tres dons que en altres moments eren una llosa, i si no hagués escrit una obra que, potser contra la voluntat de la mateixa guanyadora, serà interpretada majoritàriament com una crítica a l’Islam i els seus valors, per orgasme de la Pilar Rahola. Fins i tot ja hi ha qui pretén equiparar la jove autora amb la figura de Paco Candel. I sentint els seus arguments ahir, la veritat, em sembla ridícul establir tal comparació. A més el seu comentari afirmant que el seu somni era ser una escriptora famosa de les que firmen llibres per Sant Jordi em recorda allò que el Marsé li va etzibar a la Maria de la Pau Janer sobre la diferència entre la vida literària i la literatura. Ja sabem com funcionen aquests premis però ahir a Andorra es va parlar de moltes altres coses i molt poc o gens de literatura. Per cert, vaig trobar especialment significativa l’absència a l’acte de lliurament del Ramon Llull de José Manuel Lara, l’editor de Planeta, el convocant del guardó juntament amb el Govern d’Andorra. S’imaginen que no assistís a la gala del Premi Planeta?