El Campanaret

En l’entrada d’ahir deia que Maragall encara no s’atrevia a proclamar fora de cercles privats la seva aposta per la independència. M’equivocava. En l’entrevista que "L’Avenç" publicarà dilluns Maragall opina que Zapatero va abandonar la idea de l’Espanya plural expressada a Santillana del Mar, la qual considera que potser no era una aposta real sinó només una aparença interessada, per abraçar el felipisme. El problema és que potser no només Zapatero és felipista sinó que al govern de la plaça de Sant Jaume potser també en són alguns. I això és encara més preocupant. Davant la constatació que fins i tot en el millor dels contextos possibles l’Espanya plural i federal s’ha demostrat inviable Maragall diu que ha arribat l’hora que Catalunya miri a Europa. Tot i no esmentar explícitament les paraules independència, sobirania o estat propi el que vol dir Maragall s’entén perfectament. Maragall també revela les intromissions del PSOE i en especial de Zapatero en la destitució de Carod per entrevistar-se amb ETA i en la seva renúncia a la reelecció. És evident que Maragall hauria dignificat la seva figura i el seu càrrec si en el seu moment no hagués cedit al xantatge d’interessos externs als del país i si hagués optat, per exemple, per defensar amb més valentia l’Estatut després del pacte de la traïció Zapatero-Mas. Però l’important és que ara aquestes reflexions de Maragall, valentes i encertades, no es quedin en una rebequeria per venjar-se de les punyalades rebudes sinó que comportin la implicació de l’expresident en algun projecte que serveixi per ampliar socialment la idea de la independència i per articular noves estratègies vers aquest objectiu. De fet, Maragall assumeix en part les tesis que ja fa temps que planteja el seu amic d’infància i també implicat en determinats moments amb la família del PSC, Xavier Rubert de Ventós. Maragall fa propis els versos del seu avi. Ara és el moment de l’adéu a Espanya.