El Campanaret

Un se sent profundament avergonyit dels dirigents polítics del país. Què se n’ha fet de l’esperit del passat 30 de setembre i de la dignitat i la unitat d’acció del 2 de novembre a Madrid en la defensa de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya? Era simplement comèdia tot allò? Com es poden malbaratar dos anys de feina i de recerca del consens d’aquesta manera? Serveix d’alguna cosa el Parlament de Catalunya?
El més greu de l’acord que s’ha tancat aquest cap de setmana no és que Zapatero no hagi complert la seva paraula, sinó la claudicació i la renúncia dels mateixos partits catalans al que van aprovar amb tota solemnitat el 30 de setembre. Potser sigui cert que cada poble té allò que es mereix i tot i que sé que som un poble covard i conformista no em pensava que es pogués arribar a aquests límits. Els dos grans partits catalans més ICV-EUiA s’han posat de genolls i venen el que és una autèntica estafa a les aspiracions catalanes de més i millor autogovern com un gran èxit amb el qual resulta que hem d’estar la mar de contents i satisfets. Una genuflexió que arrossega ERC, l’única formació que almenys de moment ha mantingut un mínim nivell de dignitat actuant en clau de país i no únicament partidista, a un sí crític amb l’acord global, encara que votin en contra de determinats articles o apartats del text. S’ha desaprofitat una oportunitat històrica. Evidentment que aquest acord representa un avenç respecte l’Estatut actual, només faltaria, per això al final, el dia del referèndum, serà difícil votar-hi en contra. Però és insuficient i ens hipoteca. Per això no calia un nou Estatut, amb una simple reforma n’hi havia prou.
Només cal prendre nota de les reaccions de Josep Piqué i Rodríguez Ibarra per entendre que ens han pres el pèl. Les editorials d’avui de La Vanguardia i El Periódico són ben il·lustratives de quina Catalunya volen els que han subscrit l’acord: “la de la tradició pactista que ha contribuït a l’existència d’una psicologia col·lectiva basada en el valor del treball, de la moral de l’esforç i el sentit del límit”. Vaja, la Catalunya que s’autolimita, que s’autocastra, que s’agenolla, la Catalunya submisa. Cada dia està més clar que no mereixem aquesta classe política i que l’autonomia que ens cal és la de Portugal.