El Campanaret

D’ençà que el novembre del 2004 Batasuna va fer pública la Declaració d’Anoeta que tothom esperava el comunicat que finalment ETA va fer públic ahir. Tan sols calia saber quan es produiria un anunci que pot obrir un procés de pau, això que Zapatero diu que podria ser l’inici del final. L’esquerra abertzale i ETA han fet el primer gest i ara li pertoca a Zapatero moure fitxa. I és que perquè realment s’obri un procés de pau no n’hi ha prou amb el gest d’una de les parts. És per això que per avançar en el bon camí és urgent que es posi fi a la dispersió dels presos d’ETA. Si això és així l’organització armada i els estats espanyol i francès podran començar a dialogar de manera discreta i seria bo que sota supervisió d’observadors i mediadors internacionals per negociar estrictament la desmilitarització del conflicte, com es deia a la Declaració d’Anoeta. Això vol dir bàsicament pau per presos. Tothom sap que els presos no sortiran d’un dia per l’altre però és evident que la resolució del conflicte passa per mesures de gràcia que facin que en un període de temps no molt llarg els presos d’ETA abandonin les presons, caldrà veure quin calendari s’estableix, segurament s’hagin d’establir sortides esglaonades per tal que els últims en tornar a casa siguin els que han comès delictes més sagnants. Però això ja forma part de la lletra petita de la negociació. Les víctimes poca cosa tenen a dir-hi, ja que del ara es tracta és de què no n’hi hagi més de víctimes. 

Tothom sap que en l’actual context és molt difícil que ETA faci marxa enrere i potser sí que ens trobem en un escenari irreversible però perquè el procés no fracassi és indispensable que el diàleg en el si de la mesa de partits que ahir el lehendakari Ibarretxe ja va anunciar que convocarà de immediat condueixi a que totes les parts acceptin que el futur d’Euskal Herria l’han de decidir els ciutadans bascos. Tots s’han de comprometre a respectar aquesta decisió, sigui quin sigui el resultat de la consulta popular. És a dir, és fonamental que el debat no eludeixi el dret a l’autodeterminació, aquest que fa unes setmanes Zapatero va dir que no existeix. Confio, però, en què Zapatero, conscient de la transcendència del moment i de l’oportunitat que se li presenta, estarà a l’alçada de les circumstàncies i sabrà administrar la nova situació amb discreció i eficàcia. El president espanyol ha de demostrar ara la seva capacitat d’estadista. Les dificultats i adversitats seran moltes. Tothom n’és conscient. I un dels primers obstacles a superar és l’actitud de la dreta espanyola i els sectors que en les darreres setmanes han intentat que l’anunci d’ahir no arribés mai. La setmana que ve Zapatero rebrà Mariano Rajoy a la Moncloa i després parlarà amb Ibarretxe. I cal que Rajoy lideri un canvi d’actitud de la dreta, cal que el PP actuiï amb sentit d’Estat i en conseqüència no es quedi al marge del procés de resolució del conflicte.  

I en un moment com el d’ara, i amb tota la prudència del món, potser caldria reconèixer aquells que en un moment determinat es van arriscar perquè el principi del final s’aproximés. Certament la història posa cadascú al seu lloc i els que s’esquinçaven les vestidures quan Carod-Rovira va parlar amb ETA haurien ara, com a mínim, de tenir en compte que aquella màxima que diu que parlant la gent s’entèn potser sigui certa. Almenys en aquest nou escenari és indispensable parlar i dialogar molt perquè tot plegat acabi bé.