Del BrasiL al RavaL

De com el bon sant en Jordi ajudà al nostre bon rei en Jaume a conquerir els regnes de Mallorca i de València dels sarraïns. I de com, de passada, cent anys després dongué un cop de mà als portuguesos per a refermar la seva independència dels castellans i lleonesos

2. EL MITE DE SANT JORDI A L’EDAT MITJANA

Per entendre com Sant Jordi arribà al Brasil, hem de resseguir el seu rastre a Portugal, provinent d’Anglaterra i repassar com els creuats a Terra Santa recuperaren el sant guerrer, se n’apropriaren del mite i el difongueren per tot l’occident.

Les nombroses creuades a Terra Santa promogueren un reencontre entre els antics imperis romans d’occident i d’orient. Els seus agents, els croats, vinguts d’arreu de la cristiandat, eren guerrers amb fortíssima motivació religiosa. Recorrent i protegint els camins dels pelegrins, els croats entraren en contacte amb el sepulcre de Sant Jordi a Lydda (avui Israel) i pogueren ser testimonis del fervor i admiració que el sant i el seu mite despertaven a Orient, fins i tot entre els musulmans, que l’anomenaven el cavaller verd.

Aleshores resulta entenedor perquè s’apropriaren del culte de Sant Jordi, el sant que era militar i que no defugí al martiri per la seva fé i perquè en popularitzaren la seva devoció a l’edat mitjana, un mon dominat pels nobles-guerrers, en quasi permanent estat de guerra, i en pugna constant contra l’islam.

Al 1260, Lacopo de Voragine recopilà les històries de vida dels sants catòlics en la Llegenda àuria. En aquest document apareix formalment Sant Jordi i la seva llegenda, amb el drac i la princesa inclosos. Aquest document prendrà gran difusió a l’edat mitjana, traduint-se a moltes llengües. És aleshores quan Sant Jordi comença a ser relatat com un persontage sobrenatural que apareix en les batalles contra els infidels, intercedint a favor dels cristians.

A casa nostra, per exemple, en tenim prova en la crònica de Jaume I, el llibre del Fets (que deuria ser escrit poc abans de la seva mort, al 1276, malgrat l’últim manuscrit conservat és del 1343). En aquest document, el bon rei en Jaume nombrà les seves gestes conqueridores i ens relatà com, en la conquesta de Mallorca (1229) Sant Jordi combaté del costat dels catalans, tal i com apareix citat a l’assaig “Introducció a les quatre grans cròniques”, d’en Josep Antoni Aguilar Àvila:

E segons que·ls sarraïns nos comtaren, deyën que viren entrar primer a caval I cavaller blanch ab armes blanques; e açò deu ésser nostra  creença que fos sent Jordi, car en estòrias trobam que en altres bataylas l’an vist de crestians e de sarraïns moltes vegades (Jaume I, Llibre dels fets, cap 84; apud AGULIAR ÀVILA, 2011: pág. 34)

És nombrada també la presència decisiva de Sant Jordi en la batalla del Puig de Santa Maria (1237), que marcà la prominència de les tropes catalano-aragoneses en la presa de la ciutat de València (1238). En la taula central del Retaule del Centenar de la Ploma (veure imatge), es pot apreciar Jaume I i Sant Jordi lluitant plegats a cavall contra els sarraïns en aquella decisiva batalla. Aquesta obra, pintada entre 1410 i 1420, ha estat històricament atribuída al pintor d’origen alemany Andreu Marçal de Sax, que s’instal·là a la corona d’Aragó. Ambtot, una investigació del 2011 n’atribueix l’autoria al valencià Miquel Alcanyís, del segle XV, i a Marçal de Sax, la col·laboració en algunes taules secundàries.

Tornant al fil que originà aquesta recerca, hem de transportar-nos ara cap a terres anglosaxones. Sembla ser que la importància de Sant Jordi a Anglaterra, d’on acabaria tornant-se patró, es remunta a les creuades que dugueren el rei Ricard I (Cor de Lleó), al segle XII,  fins a Jerusalem, on prengué coneixement del sant i el mite que l’envoltava i en quedà impregnat. Per cert, Ricard I, que ordenà la reconstrucció del sepulcre de Sant Jordi, a Lydda,  visqué força temps a Aquitània (Gascònia) i també parlava occità.

Ambtot, es creu que el sant fou escollit patró d’Anglaterra quan el rei Eduard III fundà, al 1348, l’Orde de la Lligacama. També coneguda com a Orde dels Cavallers de Sant Jordi, és encara avui l’orde de cavalleria vigent més antiga del món.

Dels anglesos, que ja al segle XIV foren aliats militars del regne de Portugal, el mite medieval de Sant Jordi saltà a terres lusitanes. On es convertí també en patró de Portugal. I el seu crit de batalla “São Jorge!” es tornà la regla, substituint l’anterior “Sant’Iago!”. Així mateix, es considerà que la seva intercessió fou decisiva en l’èpica batalla d’Aljubarrota, al 1385, on portuguesos i aliats anglesos derrotaren un molt més nombrós exèrcit de castellans i lleonesos, tot resultant en l’afirmació de Portugal com un regne independent.