xino-xano

Aquest és el conte que va enviar-me de regal l’ocell de foc el mes passat el dia del meu aniversari.

Us el transcric tal i com el vaig rebre. (segueix)

EL MITE DEL TROBADOR
Autor: L’ocell de foc

"Tu t’has estimat més ser
com jo hauria volgut ser
però per ell."

Enric Casassas

Agafa una fulla de faig, a la tardor, suca-la de mel i tindràs el color de la nineta dels seus ulls. La vaig conèixer quan comença el fred i els arbres es tenyeixen d’ocres, coures i daurats. Només entrar a l’aula, va ser la primera persona –no era pas un àngel asexuat sinó una dona- amb qui em vaig trobar. M’agradaria dir que les nostres mirades es van creuar i ja ens estimàvem –el record és dèbil a la voluntat de la consciència- però -fent un us més racional del mateix- diré que, aquell dia, el meu camp de visió es va focalitzar en ella, i que; en aquell primer encontre, em va sostenir la mirada durant uns segons, el temps en que m’hi acostava i cercava algun tòpic per excusar-li la meva hipnòtica atenció. Aquells primers segons se’m gravaren en algun lloc emocionalment significatiu, algun lloc d’aquells que la consciència no pot atendre com cal i delega a la seva germana inconscient. Fou una imatge que recordaria molts més dies després, que tornaria tants cops a recordar… Era aquella llum, la il·lusió que van desprendre els seus ulls en un instant, el primer, el que sempre es recorda. La Roser és morena, alta, ben proporcionada, de cames llargues, mans petites, orelles discretes, llavis tristos i ulls immensos. Els ulls… feien ombra a la resta de faccions del seu rostre. Les seves maneres eren elegants, parlava un català dolç que altrament no s’endevinava com a llengua materna. Recordo observar-la, magnetitzat, mentre anàvem cap a una altra aula, on rebríem el curs que havia de durar dues setmanes, era prima però sinuosa.

El segon dia del curs els seus pits es perfilaven amb atreviment sota un gruixut jersei de punt, fins aquell moment el meu desig havia restat com a l’aguait, esperant el moment de manifestar-se. A voltes la seva roba dibuixava alguna imperfecció en el seu cos. Això la feia més propera, més humana, i em donava coratge per atrevir-me a seduir-la. El seu tarannà responsable i prudent no li treien gens d’atractiu, al contrari, ho veia com qualitats per tenir-hi una relació formal. Era natural, de tracte afable, molt social amb tothom, de bones maneres. No vaig dubtar-ho, m’agradava.

Els sis dies que durava el curs van anar passant, jo seia al seu costat però sempre vaig ser molt discret amb els meus desigs. La mirava sovint, diria que als descansos ens buscàvem l’un a l’altre. I només ho diria, doncs encara que així fos, no ho dic, sinó que només ho penso, val més ser-hi discret que no quedar com un imbècil. Durant aquells dies vaig acostar-m’hi per la vessant professional. Teníem el mateix ofici, el mateix càrrec en empreses molt similars i en dues poblacions a tocar. Això em fou l’excusa perfecta per, el darrer dia; abans d’acomiadar-nos, proposar-li de quedar un dia per dinar plegats. Ja tenia el seu correu, de feia un parell de dies, que amb l’excusa dels dubtes professionals ens havíem donat. La seva resposta:
– D’acord, ens escrivim correus per quedar.
I així ens acomiadàrem.

Vaig esperar, estratègicament, uns dies en escriure-li el correu. Vaguejava amb tota mena de vides al seu costat. Imaginava com seria un hipotètic futur familiar amb ella. L’imaginava estesa al quiròfan preparada per tenir el nostre fill, aferrada als meus ulls per foragitar la por, assajant el somriure. No sabia si tenia parella, jo en algun moment del curs havia deixat anar detalls de la meva vida en solitari, no havia gosat preguntar-li res.

A la setmana següent d’haver acabat el curs vaig enviar-li el primer correu. Començàrem, amb prudència, a creuar-nos correus que anaven destapant una il·lusió mútua. Vaig proposar d’anar un dia a dinar amb ella. Em va respondre que millor quedar després de la feina. A l’endemà, però, em responia; en un altre correu, excusant-se -sense cap excusa- que no era una bona idea de quedar, que s’havia precipitat, més ben dit; amb paraules textuals: -“m’he deixat portar”.
Vaig provar de no transmetre la meva desil·lusió en la resposta –també en un correu- a la seva gerra d’aigua freda. Li deia que assumia plenament la seva decisió, o més ben dit el seu canvi de parer vers la nostra trobada. L’endemà, per part d’ella i en un altre correu; una resposta sorprenent de canvi d’opinió, o de tornada a l’opinió primera. Ara sí que volia quedar, i a més, amb certa urgència. Aquell dia la intensitat dels nostres correus va anar creixent fins al punt que ella va proposar que ens trobéssim aquella mateixa tarda. Li vaig dir textualment: -“ets una muntanya russa”. Aquell dia jo no podia quedar, -havia quedat per anar a sopar amb una colla d’amics- i vaig proposar deixar-ho per la setmana següent. I d’aquesta manera, al meu entendre; influïda pels seus dubtes de si era convenient de trobar-se amb mi, concertàrem la nostra primera cita al bar de la biblioteca municipal.
El lloc el vaig triar jo, certament m’agraden les biblioteques, sovint m’hi perdo per trobar-me abstret en algun dels secrets que s’hi amaguen. De vegades hi trobo petits tresors, que recelós, m’enduc a casa per lliurar-los a la meva ànima famolenca. Em pregunto qui serà el següent en llegir aquell llibre, o en escoltar aquell cd, i si hi trobarà restes de l’emoció desbrossada, dies abans, quan jo en gaudia. Sí, vaig triar aquell bar i no un altre, el racó més social d’aquell temple.

El dilluns següent, quan vaig arribar al bar, ella seia al costat de la porta en un tamboret. Encara no havia demanat res per prendre. Jo havia imaginat aquell primer moment de dues maneres: La a): Li deia alguna cosa graciosa que la feia riure només començar i que seria el preludi d’una vetllada desenfadada i plena de complicitats. La b): Ens foníem en un apassionat petó abans de dir-nos res. I el que realment va passar, la c): Vaig arribar uns 10 minuts tard i em vaig disculpar amb el tòpic de que un no surt de la feia mai puntual, per molt que s’ho proposi.
De seguida em digué que tenia parella, des de feia 6 anys, i que vivien junts, i que se l’estimava, tot i ja no sentir la il·lusió, la passió, dels primers anys. Que estava passant uns moments d’incertesa, que no estava bé. Jo vaig fingir com vaig poder la meva decepció però alhora va començar una mena de deliri en que imaginava l’improbable; que el deixés, que trenques la seva relació per mi.
Passàrem dues hores intercanviant detalls de les nostres vides. Jo li vaig explicar que havia viscut una relació llarga, com la seva, i que quan l’amor es va esgotar van sorgir les diferències, i que poc a poc es va anar perdent la il·lusió, la lluita per mantenir el que ja era una relació en decadència. Li vaig explicar, encara no sé perquè -doncs mai s’explica això a una dona a la que vols seduir- com va ser el trencament de la relació, que sempre va ser mutu i amb molta serenor. I també li vaig explicar el que va representar, que fou un alliberament però també el preludi d’uns mesos de dol, ple de racons foscos de solitud i enyorança, racons que em feien por i dels que fugia quan tenia quelcom a que aferrar-me.
Durant la conversa, durant aquelles dues hores d’emoció, recordo que es reprimia d’agafar-me els braços, ja que va fer molts cops el gest i no tots van acabar com jo hauria volgut. Jo, més tímid, només vaig fer-ho amb l’excusa de que ella tenia les mans fredes i, oferint-me per escalfar-les, vaig deixar que ella les encaixés dins les meves.
Ens acomiadàrem amb una abraçada, una ridícula proposta meva… com si fóssim víctimes d’una rialla burleta del destí, com si almenys ens quedés el consol de poder-nos abraçar. Fou una tímida abraçada, que va ser ben fugaç i ben freda.

L’endemà, però, els correus tornaven a sembrar tempestes. Ella intercalava correus d’una sinceritat entregada a les sensacions que jo li provocava, amb d’altres on pretenia distanciar-se de mi. Justificava aquests contrasentits assenyalant que tenia parella i que es sentia confosa.

La segona trobada fou molt diferent. Jo vaig arribar el primer i la vaig esperar a la porta d’un bar. Altre cop vaig vaguejar en com seria la trobada, ara només contemplava l’opció d’un voluptuós petó abans de dir-nos paraula. I altre cop la realitat em va fallar, dos petons a la galta i nervis. Jo havia pensat en fer un beure en aquell mateix bar però finalment decidírem anar a un altre lloc. Amb el meu cotxe anàrem cap al centre del poble i elegírem una pastisseria, que ja coneixia i que és força concorreguda, a la rambla.
De primer cap dels dos gosava, però després de quatre frases banals per trencar el gel va començar a sortir tot el que ens mig declaràvem per correu. La conversa ens anava estovant i sense voler-ho ja teníem les mans entrellaçades i ella ja no s’atrevia a mirar-me als ulls. Es sentia culpable.
Vaig proposar d’anar a voltar pels carrers més antics, passàrem a tocar de l’ajuntament i la plaça de l’església. Visitàrem la casa de cultura municipal, on una exposició de pintura va passar totalment desapercebuda a les nostres mirades, que només tenien atencions per a nosaltres mateixos. En sortir d’allí ens donàrem la primera abraçada. El que va passar a partir d’aquell moment es dibuixa ara, en el meu subjectiu record, com una de les escenes més romàntiques de la història anònima de la humanitat. “L’eternitat en una hora” com va dir el visionari William Blake. El lector discreparà, en sóc conscient. Però primer vaig a explicar-ho:
En tornar de passejar entràrem al meu cotxe per retornar al punt de trobada. De seguida va dir que havia de marxar, que havia vingut a dir-me que això que ens estava passant no ens portava enlloc. Vaig agafar la seva mà, ella la va estrènyer fort amb les seves dues. Va tancar els ulls. La vaig mirar… però no podia dir res. Vaig acostar els meus llavis a la seva galta, lentament, el primer contacte amb la seva pell va ser com una pèrdua de consciència, vaig caure en una mena de trànsit, el pas a un moment irreal, aquell que s’escola del temps…que provoca una mutació dels sentits cap a les densitats del tacte. Les nostres boques es van atreure com si res pogués evitar-ho i ens besàrem com si fos la primera vegada, amb la pell tremolosa, sense matèria, sense resistència. Recordo aquell moment sense identitat pròpia, jo em confonia amb ella, com les begudes combinades, érem fosos l’un en l’altre. I per algú que passava per allí i ens va veure…només eren petons. Les meves mans van buscar el seu cos, el desig va arribar destorbant la innocència dels moments que l’havien precedit. El soroll del nostre alè delatava el pecat.
No va poder suportar-ho, el sentiment de culpa va arribar per aturar la consumació física de la infidelitat. Jo estava en un núvol i no recordo res racional que ara pugui descriure aquells moments.
Il·lús, vaig creure que aquell moment ens havia aplanat el camí. Imaginava que aviat vindria a dir-me el que volia sentir, que en uns dies el nostre amor guanyaria, que ella tindria el coratge, que s’escoltaria el cor.

L’endemà vaig rebre el seu correu. Va explicar-me que va confessar-ho tot a la seva parella, que havia estat una irresponsable, que se li havia anat de les mans la situació. No podia, li calia lluitar per la seva relació. Va afirmar que eren les darreres paraules que m’escrivia. No ens veuríem més.

Amb tot l’amor que sentia vaig respondre el seu correu. Quan sento dolor emocional recorro a una tècnica per desfer-me’n. Em miro a mi mateix com si fos un tercer, des de fora, des d’algun lloc imaginari em veia abatut: els ulls vidriosos, tous, els llavis encongits, la mirada baixa, la consciència absent, el nus a la gola. Acceptava la situació i li desitjava felicitat. Li vaig dir que l’escriuria quan el que sentia s’hagués fos i li vaig demanar a ella que també ho fes.

Han passat quatre setmanes. No ens hem tornat a escriure. Cada dia enyoro els seus correus, els rellegeixo, em perdo en les històries…en els laments… en l’enyorança que raja de les cançons de “Wilco”, “Richmond Fontaine” o d’en Jeff Buckley. Els acords m’arriben a onades, amb notes harmòniques que estoven la meva pell i travessen el meu cos emportant-se la por i la solitud, però deixant una fina capa de tristesa dolça en un espai que queda diàfan, net, preparat per a les llàgrimes. Una frase que vaig llegir fa molts anys d’en Víctor Hugo diu: “la malenconia és el plaer d’estar trist”.

Podria seguir amb aquesta història fins que vosaltres sospitéssiu que no és real, que és fruit de la imaginació de l’escriptor. Que no seria possible que s’acabés d’aquesta manera, que ningú és capaç d’oblidar i renunciar d’aquesta manera a la passió. Us deixaré amb el dubte. La vida sempre és més emocionant quan existeix el dubte. Existeixen els finals alternatius en la imaginació igual que poden existir en les històries explicades. En les històries reals, ensucrades o no, hom tria el final o desitja triar-lo. Som conscients de la possibilitat que ens retorna el record. Sospito que hi ha infinits finals i una sola memòria que desgrana la realitat per quedar-se amb la projectada cap al nostre futur.

En una altra història no passen quatre setmanes. Just al cap d’una setmana rebo un correu en que m’explicava que no és capaç de mantenir aquell silenci i que necessita saber com em sento. I sí, jo la sento, propera i massa entregada com per creure que mai més la veuré. Ens confessem el desig, l’amor, la nostra por a descobrir un deliri en tot allò. La nostra por a acostar-nos.

Ens tornem a veure, un divendres per la tarda, i altre cop els nervis a flor de pell. Altre cop el sentiment de culpa. I som a casa meva i proposo obrir una ampolla de cava. I ja porto unes quantes copes del dinar de Nadal d’empresa -on era just una hora abans-. Altre cop la mirada, confosa, escorcollant racons dins l’altre, cercant l’origen del que ens passa. És el nostre moment, però jo he begut massa, i començo a sentir-me alleujat de tot. Començo a cercar camins nets entre nosaltres, lliures de brossa. Tot és bonic, és fàcil, ella és amb mi, a casa meva, he guanyat, la tinc. Bec una altra copa de cava. Ella encara va per la primera, cada cop em mira amb ulls més incrèduls. Li dic que no cal que deixi al seu nuvi, que podem veure’ns quan vulgui. I aquella mirada seva, que ho diu tot, però que jo ja no endevino, emmirallada al vidre -gairebé translúcid- de l’ampolla; que sospeso amb una mà per veure que ja n’he begut més de la meitat. I li faig petons, i ella parla però jo ja no escolto, només busco amb la meva mà la seva pell. I em sento bé, li faig petons. Però ella comença a sentir-me lluny –i això jo no me n’adono fins l’endemà, quan recordo- I més cava, més petons, vull descordar-li tota la roba que porta. Però ella em para, em diu que faria l’amor amb mi però que no pot. Li dic que tinc un sopar. Ella diu que no hi vagi. He quedat amb uns amics, jo vaig concertar la trobada, i ja porto moltes copes. I és tard…i fa estona que ja m’he atipat de fer-li petons. Què em passa? I m’assegura que no la tornaré a veure més, que aquell és el nostre moment. Però jo no m’ho crec. I tinc que marxar, he quedat. Agafem el metro, i jo baixo a la parada del sopar i ella continua cap a casa seva.

L’endemà, en recordar-ho, em sento miserable. La truco però no l’agafa, un missatge i no contesta, torno a trucar i res. I recordo, primer les paraules – “No t’agafaré el telèfon Albert, no ens podem tornar a veure”- i després la seva mirada. Aquella mirada just en el moment del darrer petó al metro. Mirada gairebé maternal, una mena de somriure dolç de incredulitat i resignació a la meva estupidesa. Mirada sostinguda fins que, ja un cop jo a l’estació -feliç, inconscient, begut, autosuficient- acomiadant-se de mi ella s’allunya -mentre arranca el vagó- per sempre més. Aquest cop sí, per sempre més.

Després dues setmanes en silenci procurant oblidar. I un missatge d’ella al mòbil. L’endemà responc amb un altre missatge i ella em truca. Un altre acte espontani que en 30 minuts em retorna aquell pessigolleig a l’estómac. Dubtes de qui sóc. Ella em descriu i em fa sentir més especial del que jo –amb l’autoestima pujada- m’hi he sentit mai. Però no pel que em diu, sinó per trucar-me després del que m’explica que va sentir aquell dia a casa meva. Miro d’explicar que no sóc com ella creu. Que anava begut i no sabia el que representava per ella tot allò. Però és en la conversa que m’adono que no sóc qui ella estima. Les meves misèries són confessables, i això em dóna seguretat, crec que m’hi acosta per la vessant humana. M’equivoco. Vull explicar-li que sóc egoista. Que necessito els meus moments i que el meu món no girarà sempre entorn a ella. I descobreixo que la seva passió és molt més profunda. Que ella viu per a la passió i jo només hi navego a estones. I perquè enfonsar-m’hi?

A la setmana següent ja és u de gener. El primer dia ni tan sols tinc el valor, o la humilitat de felicitar-li l’any nou. Ho faig el segon, a través d’un correu. No m’atreveixo a ser del tot sincer. No li puc dir que vaig passar la nit de cap d’any en braços d’una altra. Ella respon al correu recordant, confessa el que pateix per mi, per la situació en que es troba. Em diu que no n’estic enamorat, que només ella encara n’hi està. Jo li dic que la vull veure, i a cada correu que ens creuem em sento més miserable. I finalment, em rendeixo. Accepto que no estic al seu nivell. I els meus correus canvien de to, i em mig convenço, mig la convenço, de que no sóc la persona a qui ella estima.

L’endemà no hi ha correus. M’agradaria dir-li que ja conec el que és una relació en decadència. Ja hi he passat. I no sóc tan il·lús com per oblidar que aquestes coses tornen, com tot a la vida. L’amor torna, i ve amb un dipòsit de bones intensions que s’anirà buidant poc a poc, que anirà destrossant les formes. Que tornarem a decebre’ns mútuament. I acabarem poc a poc amb el mite.

I ara retorno a la primera història, la que vull recordar i us vull escriure. Aquella que sempre s’acaba en un món de somnis de cotó fluix on res colpeja res. A casa, sol, poso música i recordo. I quan recordo ho faig amb un somriure absent, inexpressiu, els ulls miren i travessen objectes . Aquest cop no són els ulls del primer dia en que la vaig conèixer, són els del darrer. Els ulls traïdors a tu mateix, o tan fidels que estigmatitzen la realitat per acostar-se més als somnis. Els ulls closos en que un dia vols ser desagradable, o potser simplement treure els draps més bruts, però els teus, i llençar-los a la persona estimada per fugir. Per fugir del que ha de venir després de l’amor. Aquells ulls que renuncien a la història viscuda per quedar-se en el record de la història inacabada. Per somniar sempre amb el príncep i la princesa dels contes. Aquells personatges ideals que a moments descobrim propers, però no prou per trencar el mite. I com ho sabem? Pels amics, sempre ens agrada explicar-ho als nostres amics. Els amics que han forjat, amb les seves misèries, la tendresa que ens desprenen.

No vull seguir, em quedo dins la tempesta dolça. Escric tot el que hem viscut, amb tant sentiment que et sorprendries, amb tot el sentiment que em va faltar aquell divendres. I amb aquesta història et dic adéu, Roser. Sé que només així t’estimaré sempre. I també sé que si tu em truques demà… potser tota la fermesa d’aquestes línies serà història i tornaré a desitjar, obtús, els teus llavis i el teu cos, amb la urgència que trenca el mite.

Tres de gener de 2008

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!