La caseta del plater

El passat 22 de novembre, el conseller valencià d’educació presentava una nova campanya de promoció del valencià per impulsar-ne el seu ús “sin tapujos ni timidez y con orgullo”. Sobtava aquesta darrera precisió metodològica perquè semblava insinuar que fins aleshores si que n’hi hauria hagut de “tapujos”,“timidez” i manca d’orgull.

Encara ens preguntàvem cap on apuntaven aquestes acotacions quan hom cancelava les subscripcions institucionals de la revista Saó, amb més de trenta anys de trajectòria promocionant el valencià, i condemnava la veterana capçalera a sol·licitar una derrama extraordinària entre els seus subscriptors i aplantejar-se seriosament la seua continuïtat. Més tard, es precintaven els repetidors d’ACPV d’Alginet i la Llosa de Ranes deixant sense TV3 la Ribera i la Costera en una mostra més de per on van anar els trets de la campanya promocional. Finalment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua presentava el segon lliurament del Llibre Blanc d’Ús del Valencià, el treball de diagnosi més important que s’ha fet mai, amb intervenció directa de la societat civil, sobre la situació de l’idioma al País Valencià, i cap membre del govern es dignava a assistir-hi —potser perquè la diagnosi constitueix un rotund desmentit de les tesis triomfalistes que sosté.

En aquest context de cinisme i bel·ligerància envers la llengua, apareix discretament, sense fer soroll, una nova publicació: una nova esperança. Es diu Silenci —un nom ben trobat, atés el panorama— i es tracta d’una revista mensual de cultura i tendències, gratuïta, que naix de la iniciativa privada i que vol funcionar sobre la base financera proporcionada per subscriptors i publicitat. El seu director és Xavi Martínez, conegut de la seua etapa amb L’Avanç, i hi tinc el plaer de col·laborar en la secció de música —ja podeu llegir aquí l’edició de desembre, on hem inclòs una breu entrevista amb Òscar Briz.

Novament ha de ser el nervi sempre tibat del teixit social valencià qui assumesca la responsabilitat real —i el risc empresarial— de fomentar l’ús de la llengua, sense “tapujos” i a cara descoberta, sense timidesa però també sense escarafalls, amb l’orgull que dóna fer les coses ben fetes. I Silenci ho està molt, de ben feta. Felicitats!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!