Parlava en l’anterior carta del menysteniment amb que es contempla des de Madrid allò que ells diuen “les províncies”. Cal també parlar, però, de fets que expressen, ens agradi o no, unes actituts força generalitzades, a casa nostra. Amics i amigues: Cloïa l’anterior carta dient que havent parlat del menysteniment amb que es
El mateix dia, juguen a la Champions Madrid i Villarreal. El primer perd i queda eliminat, el segon guanya i es classifica. I a dues cadenes de televisió es pasen hores parlant del Rocroy del Terços madrilenys, i dediquen cinc minuts a la victoria de l’equip de províncies. És una anècdota que revela tota una
Amics i amigues: aquesta setmana no em dirigeixo a vosaltres, sinó al conegut economista Xavier Sala i Martín. És una carta una mica llarga, si, però és que amb ella, us ben prometo que m’he tret un bon per de sobre. Així, que fins dilluns vinent.Senyor Sala: Començo dient que acostumo a llegir els seus
Amigues i amics: I quin merder que s’ha muntat amb les fotos viatgeres! Aquestes fotografies que nascudes al Canadà, Austràlia i les Bahames, han emigrat cap a terres gironines. Sí, emigrat. No sé si travessant el mar en fràgils pasteres, com tants altres emigrants de diversa nacionalitat que corren per aquelles terres, o bé
La policia catalana, els Mossos d’Esquadra, protagonitzen massa sovint episodis que haurien de fer pensar. Vet aquí tres històries, no les úniques, que van des de la prepotència simple fins la potolada professional, passant per la prepotència estúpida.Amics i amigues: Lluís Serrahima, autor de l’article que va promoure l’aparició de l’avui tan oblidada Nova
Amigues i amics: fa un parell de setmanes em demanava si som una nació, i el Constitucional m’ha tret de dubtes: som una nacionalitat, ha sentenciat. Però no. Ni això. En realitat som una vaqueta per a munyir en benefici exclusiu del munyidor. El cas de les ONG és ben clarificador. Encara que de vegades,
Ja és temps de Carnaval! Temps de disbauxes i transgressions que diu el tòpic. Ara bé, ¿és una festa de debò transgressora? Ja sé que molts antropòlegs a l’allioli, tipus Manuel Delgado posem per cas, ho han dit molt seriosament. Però tambñe J.P. Sartre va dir que hi ha qui acata el sistema sota formes
Amigues i amics: Permeteu-me que comenci la carta d’aquesta setmana amb una frase d’allò més contundent. “És inconcebible, repeteixo, inconcebible, que tinguem una recessió mundial”. Aquesta clarivident afirmació va ser llançada al gran xou d’economistes que se celebra anualment a Davos, ara ha fet tot just un any. Amigues i amics: Permeteu-me que comenci
Poder que aquesta pregunta, feta així a la brava, pugui ser ofensiva a algú de vosaltres. poder. Però sí llegim el que diu l’estatutet que tenim a l’UVI constitucionalista. Amics i amigues: Poder que aquesta pregunta, feta així a la brava, pugui ser ofensiva a algú de vosaltres. Sí. Que dirà que tenim tres o
Dèiem al meu barri, que en tota baralla hi ha asos i dosos, o sigui, cartes bones i cartes dolentes. I després de l’esclat emocional de la coronació d’Obama com a gran esperança de no sé qui, la carta bona, comencen a aparèixer les cartes dolentes. Bé, dolentes segons per qui. Com sempre passa.
Circulen dos únics autobusos amb una frase que és agnòstica, no pas atea, i els qui no poden admetre que ningú qüestioni, per més que sigui tímidament, les seves veritats absolutes, posen el crit al cel. I això que la religió, qualsevol religió, va néixer intentant trobar respostes lògiques a fenòmens incomprensibles. Amics i amigues:
Ens enganyarem si fem de la qüestió de Gaza una història de bons i de dolents, perquè és simplement una història, una vella i repetida història de víctimes i botxins. Amb nous elements, perquè la història mai no es repeteix, i molts menys en forma de paròdia, com diuen alguns que va dir el cada
Volia cloure aquest darrera carta, amb el tema del casino. Però hi ha hagut un cas, el de un emigrant bengalí, o sigui indi, a qui en deu mesos la caixa o banc on tenia 40 euros, li va robar 22,20 amb el cuento de les comissions i el manteniment, i a qui ara li
Alguns, per tal de salvar la cara del model econòmic imperant, o sigui, el capitalisme rampant, han volgut comparar el món financer amb una mena de casino. Jugar a la borsa, diuen, ja se sap, és com jugar a la ruleta: de vegades es guanya i de vegades és perd. No us deixeu pas enganyar,
En el món de les altes finances, el nombre d’imbècils vocacionals, cleptòmans compulsius i delinqüents sense escrúpols, és molt superior als que hi ha a qualsevol altre estament social, incloent el d’atracadors de bancs o caixes de super. I molt més perillosos. La prova és tot el que està passant.Amics i amigues: L’any 1966, dos