Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics:
    És innegable, per la qual cosa no ho negaré, que aquell fotiment de gent davant la Casa Blanca el dia en el que el nou cap de l’imperi prenia possessió dels poders imperials, era impressionant. Però com que la memòria és la intel·ligència dels tontos, i jo sortosament tinc una memòria que va més enllà de les darreres vint-i-quatre hores, recordo també altres esdeveniments multitudinaris, com aquella ingent massa que es va passar no quinze o setze hores, sinó que quatre o cinc dies davant de l’església de Sant Pere, esperant (no sé si amb angoixa o il·lusió) que s’anuncies que Joan Pau XXIII l’havia espitxat. O sigui, que s’havia anat a Can Taps, com dèiem al meu barri, el Poble Nou (així, separat) quan encara era un barri amb caràcter i personalitat. I podria trobar força més exemples d’actes d’allò més diversos representats davant una estesa de figurants amb dret a crits d’admiració: sigui l’amenaça de caiguda del Perito Moreno, allà a la llunyana Patagònia, o la recepció de qualsevol heroi o heroïna d’usar i llançar a l’Ajuntament del seu poble, aquí, a casa nostra. I és que una de les dèries actuals és “haver estat allà”. Tant se val el motiu o la causa, l’important és haver estat. Per cert, en el cas de la curiosa celebració multitudinària de l’agonia de Joan Pau XXIII, sempre m’he demanat quants fills d’apenats creients van néixer nou mesos després.
    A banda de tot això, és indiscutible que un president mestís (no negre com es diu habitualment, ja que la seva mare era absolutament blanca), és una bona notícia pels qui som radicalment antiracistes. Més encara quan es tracta d’un país que, encara que alguns imbècils el qualifiquin com la democràcia més antiga del món, fa tot just 50 anys tenia lleis absolutament entidemocràtiques. Racistes. Lleis no sols de segregació, sinó per les que en alguns estats un blanc podia anar a la presó si es casava amb una negra (i la negra també, és clar) Fins i tot si tenien relacions físiques. Un simple petó en públic podia acabar davant un jutge! I no parlem ja si era a l’inrevés. En aquest cas, el negre podia ser executat (o sigui, assassinat) sense que l’assassí rebés altra cosa que honors i aplaudiments públics. I ja veieu que no parlo de formes socials de racisme (que també les tenim a casa nostra), sinó de legislació i d’actuacions dels poders policíacs i judicials. O sigui, formes legals. Per tant, i parant compte d’aquesta realitat, el fet que ara un blanc al 50 per cent hagi arribat a la presidència d’aquest país, és important. Sens dubte.
    Ara bé, penso que també cal anar amb compte de no caure en el camp contrari. En l’admiració ximpleta. Això que ha rebut el nom d’obamania, per la qual seriosos analistes polítics han dit que ha començat un nou període en el món. Home! Fins i tot és discutible que, des d’un punt de vista global, hagi començat un nou període als USA. Per més que difícilment podrà dir-se d’Obama allò de què tot nou president USA fa bo l’anterior, perquè és ben evident que Georg Bush ha posat el llistó tan alt, o tan baix, que difícilment se’l pot superar. Ara bé, com també es deia al meu barri, en tota baralla hi ha asos i dosos. O aigui, cartes bones, i cartes dolentes.
    Arribat aquí, amics i amigues, també us diré que tot just perquè sóc antiracista radical, la mitja negritud d’Obama no em causa, per si mateixa, cap impressió favorable, ni tampoc desfavorable, perquè a la gent cal jutjar-la per les seves accions, no pels seus orígens. A fi de concretar la cosa, deixaré anar dues cites de caire absolutament materialista —materialisme en el sentit filosòfic del mot, en el sentit de què les coses són el que són i no pas la idea que ens fem, o ens convé fer-nos, d’elles. La primera és dels dos barbuts que tant han espantat el món, i la gent conformista i adoradora del poder dels diners, els amics Karl i Friedrich. La podeu trobar a La ideologia alemanya, i diu així: “Les persones no són allò que diuen que són, ni tan sols allò que creuen que són, sinó allò que fan”. És a dir, no val ni tan sols l’autoengany, el confondre la idea que tens del que fas, amb allò que objectivament fas. L’altre cita és evangèlica, també absolutament materialista, i que ningú s’escandalitzi: “Pels seus fets els coneixereu”. Com veieu, les dues cites concorden, i la dels barbuts la pot signar qualsevol cristià honest, i l’evangèlica qualsevol marxista. També honest.
    Doncs bé, comencem pels asos, i concretament per la puta d’oros (quin nom més adient, oi?). Per començar, les eleccions USA parteixen d’una trampa bàsica. Optar a les primàries demana invertir entre trenta i cinquanta milions de dòlars. Cal per tant una fortuna personal i l’ajut de qualsevol amic, o empresa, amb calers suficients. Molts, però, es queden pel camí. Si s’arriba a ser candidat sòlid, aleshores els costos de la campanya es disparen. Són ja centenars de milions els que cal invertir. I si arribes a guanyar les primaries, renoi! la inversió ha estat enorme. Com també ho ha estat la del teu rival. I ara ve la segona part, la lluita per la presidència… Al final de la pel·lícula, la xifra ja és absolutament desorbitada. Ja sé, ja, que en el cas d’Obama, hi ha hagut una una història d’allò més tendra i bonica, com una d’aquelles pel·lícules de Walt Disney dels anys cinquanta. Com la d’aquella noieta que vivia amb set senyors, Blancaneus i els set nans, penso que es deia. El problema és que, en aquest cas, no sabem qui són els nans que han protegit la princeseta. I és que, amigues i amics, allò dels milers de ciutadans que van enviar cinc o deu dòlars per internet, és una faula tan entendridora com la pel·lícula de Disney. I prou. Amb la qual cosa tinc la sospita, fonamentada, que igual que Obama no és físicament Blancaneus, els set nans que l’han protegit, hi han apostat —i ben fort!— per ell, són en realitat set gegants. Uns gegants que, com és lògic, ara passaran, ja estan passant, la factura de la seva inversió.
    I tan és així, que ja ens trobem que en el camp de l’economia, els primers nomenaments d’Obama no marquen pas massa bon camí. En l’equip econòmic nomenat, hi figuren gent com Robert Rubin, Lawrence Summers o Timothy Geithner, assenyalats com ultrilaberals econòmics, i en part corresponsables de la crisi econòmica actual. O sigui, conegudes guineus posades a guardar el galliner. I també que malgrat les declaracions antilobbi, per a secretari de Defensa ha nomenat William J. Lynn III (si III!, i és que a l’imperi hi ha molts plançons), que ha treballat per a Raytheon… important companyia fabricant d’armament. No segueixo, però el llistat que va sortint de gent vinculada als poders foscos de l’imperi, i que Obama està nomenant per a càrrecs de pes, comença a preocupar en força àmbits. I és que, amics i amigues, ¿pot un emperador, per poderós que sembli, deixar de ser un servidor de l’imperi?
    Per cert, fa un parell de cartes, que em demanava si l’atac israelià acabaria el dia de la presa de poder d’Obama. Doncs bé, la part més brutal va acabar tot just dos dies abans. No, no em poso cap medalla. És com si digues que demà, a les dotze del migdia hi haurà més claror natural que a les dotze de la nit. Una obvietat.
    Ja sé, ja sé, que hi ha una colla de bons propòsits: Guantànamo, investigació científica, avortament, matrimoni entre homosexuals… Que aplaudeixo i signo ara mateix. Però d’això ja en parlaré un altre dia. Que aquesta carta es fa massa llarga.
    Fins a dilluns vinent, que aquesta vegada espero no fallar. Amicalment.
                                                             Francesc Font    Xaronet