Alguns, per tal de salvar la cara del model econòmic imperant, o sigui,
el capitalisme rampant, han volgut comparar el món financer amb una
mena de casino. Jugar a la borsa, diuen, ja se sap, és com jugar a la
ruleta: de vegades es guanya i de vegades és perd. No us deixeu pas
enganyar, perquè dir això és voler fer passar el corrupte llibertinatge
de mercat per honest casino de joc
Amigues i amics:
Us parlava en l’anterior carta, de dos de les tres menes d’individus que d’una o altra manera estan darrere de l’actual crisi. Diguem de pas que tot apunta que serà força més greu l’any vinent —m’han dit que els entesos en temes econòmics es feliciten desitjant-se un bon 2010… del 2009, millor no parlar-ne.
Eren, recordareu, els imbècils vocacionals i els cleptòmans compulsius, i quedava per parlar dels delinqüents sense escrúpols. Doncs bé, aprofitaré aquestes boniques festes nadalenques de pau a l’allioli, sentimentalisme desbocat i consumisme solidari (segons alguns dels nostres preclars dirigents, cal consumir, perquè si no la cosa s’ensorra) per parlar d’aquests darrers.
La veritat és que es fa difícil trobar-ne exemples. Fa uns dies, en l’espai que Expansión té a la cadena Veo (i ja veieu que no cito mitjans de comunicació sospitosos de vel·leïtats antisistema), citaven el cas recent d’un paio nord-americà, propietari d’una empresa de venda de productes financers. Entre els productes que oferien els venedors d’aquesta empresa, hi havia uns bons emesos per una constructora. Un bon dia, un possible comprador va fer unes preguntes tècniques sobre l’emissor dels bons, el venedor es va posar en contacte amb la constructora… i va passar que aquesta no havia posat en circulació cap mena de bons. Era una simple i pura estafa. Per valor d’uns 600.000 dòlars. No vaig pescar el nom de l’estafador, però és sens cap dubte un bon exemple del tercer grup.
I ho és tot just, perquè a l’individu dels bons fuls no li havia passat com als dels altres dos grups. És a dir, no va partir del simple, i per a molts d’allò més honest i envejable, afany de fer diners, com més millor, però, això sí, dins de la legalitat del mode capitalista de fer diners, veient-se després empès al món del delicte per un cúmul de circumstàncies que se’ls havien escapat de les mans. La qual cosa, si per una banda fa dubtar de la seva veritable honestedat, per l’altra també ho fa de la seva capacitat professional, per més que en el arxiselecte món de les altes finances se’ls tingués com brillants exemples de tauró financer, en el que els clients hi poden confiar plenament.
No vaig poder recollir el nom de l’estafador, ni l’he trobat escrit en lloc. Ni tan sols a Expansión. O sigui, s’ha escrit molt sobre el Jéróme Kervie, i més encara sobre el Medoff, però gens ni mica d’aquest cas. No m’estranya, ja que penso, n’estic convençut, que de venedors d’efectes sense valor, de vulgars practicants del toco-mocho o del timo de les misses, però a escala d’altes esferes, n’hi ha hagut bastants dins de tot el que ha passat. Però hi ha un descarat consens de no parlar-ne d’ells. Perquè una cosa és una fallida per motius de vegades mal explicats (o impossible d’explicar), i altra és un delinqüent a gran escala que no fa ni una setmana havíem lloat com empresari exemplar, o financer amb olfacte de gos llebrer i astúcia de guineu.
I en escriure això d’”empresari exemplar”, m’ha vingut a la memòria Javier de la Rosa i el seu Grand Tibidabo, que després d’haver estat presentat tot just com empresari exemplar per Jordi Pujol, va deixar sense estalvis milers de persones, i Fórum Filatélico i Afinsa, on milers de milions de pessetes es van fer fonedissos deixant en la misèria un fotiment de petits inversors, o… I en aquest punt, deixeu-me parlar de la menjada de coco col·lectiva, que ha sumit bona part de la societat en el cretinisme social més profund. Passa que un fotiment de gent va d’allò més alarmada quan una colla de delinqüents assalta un xalet —en la major part dels quals, ves quina casualitat, hi ha una caixa forta amb alguns milers d’euros dins d’ella; els quals no menys casualment no han estat declarats en cap mena de declaració de renda—, però no li preocupa gaire el fotiment d’atracaments a contracte armat, que es carreguen els estalvis de milers de gent normaleta. Ni se n’adonen. Reflexioneu, amigues i amics, sobre aquest fet tan curiós.
Ara bé, si en cops de parlar del passat, parlem del present, del present d’ara i d’aquí, també ens trobem davant fets absolutament exemplars. Si bé a nivell internacional hi ha un pregona crisi de difícil solució, aquí a l’estat espanyol en tenim altra, nostra, genuïna, que s’hi suma a la internacional. És la causada per la construcció. La causada per una colla de gàngster quasi de manual, disfressats d’empresaris. Doncs bé, una part d’aquesta colla de gàngsters, amb excel·lents relacions dins de les mil i una institucions que ens governen, un bon dia, i veient que el totxo ja no donava per gaire més, van entrar en un altre negoci. Un negoci que és, paradoxalment, d’allò més fosc, el de l’energia elèctrica: Fecsa-Endesa, Fenosa, Iberdrola, cosa que van fer amb el suport de l’ICO (Instituto del Crédito Oficial). Recony quin títol! Doncs bé, un parell d’any després d’haver començat l’operació… el sector de l’Energia té un forat de 164.000 milions d’euros! O sigui, estimats amics i amigues, que ja podeu començar a preparar la butxaca per tal d’eixugar deutes del sector elèctric.
I no vull seguir amb aquestes històries, perquè em sortiria una carta de 247 planes, escrites per les dues cares. Per tant, anem pel títol d’aquesta. Anem, doncs, per això del casino. Alguns, per tal de salvar la cara del model econòmic imperant, o sigui, el capitalisme rampant, han volgut comparar el món financer amb una mena de casino. Jugar a la borsa, diuen, ja se sap, és com jugar a la ruleta: de vegades es guanya i de vegades és perd. No us deixeu pas enganyar, perquè dir això és voler fer passar el corrupte llibertinatge de mercat per honest casino de joc. He dit honest, i m’explicaré. Jo vaig a un casino i poso el meu diner al 17. Corre la bola, surt el 32 i ho perdo tot, esclar. Però jo ja sabia les regles del joc: sols guanyava si sortia el 17. El crupier no m’havia dit pas: posi els seus calers al 17, i li darem el 12 per cent a cada tirada. I ca! I a més, jo m’havia jugat els meus diners, o els d’algun amic o parent que me’ls havia deixat, i no pas el d’un senyor de València d’Àneu que havia venut un ramat de vaques, d’una família de Calahorra que volien fer un raconet pel seu fill, d’un pensionista de Brest, i d’una petita empresa de Sidney que ara haurà de tancar. Que és el que ha passat.
I això ens du a una conclusió: ¿quina diferència hi ha, per a nosaltres, entre l’imbècil vocacional, el cleptòman compulsiu i el delinqüent sense escrúpols?
Això, estimats amics i amigues, ho deixarem pel dilluns vinent, on s’acabarà aquesta sèrie. Al mentrestant, us desitjo un bon 2010, o 2011, perquè encara que el Barça guanyi la lliga, la copa i la champions…
Francesc Font Xaronet
PD. Com molt bé deia a la Tercera carta, els bombardejos d’Israel sobre la població de Gaza no estan pas considerats pels mitjans de comunicació com a simples i purs actes terroristes. Els duen a terme senyors uniformats que piloten complicats i caríssims avions. La Pilar Rahola, suposo, ens explicarà de manera prou entenedora, fins i tot pels qui ens costa entendre-ho, que són actes justos i justiciers.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!