Amigues i amics:
El 15 del proppassat desembre, parlava sobre què és considerat terrorisme, i què no. Ho vaig fer amb motiu del 19è aniversari del sistemàticament silenciat atac, descaradament terrorista, dels USA a Panamà. Era la tercera carta que us dirigia, i en forma de postdata feia una menció a la bel·licosa defensora —sovint amb sofismes que són un atemptat a qualsevol coeficient d’intel·ligència normalet— del dret d’Israel a saltar-se totes les lleis internacionals, resolucions de l’ONU, consideracions humanitàries, etcètera, etcètera. No pensava pas que aquesta qüestió caldria, seria obligat abordar-la tan ràpidament. Però ara, és ben clar que sí. I tant que ho és. I cal fer-ho sense sentimentalismes ni ambigüitats. Sentimentalismes ocasionats per la terrible visió de nens morts sota bombes fabricades en democràtics països d’allò més civilitzats, i que, no ens enganyem, sovint s’esvaeixen veient dos minuts més tard altra escena també esgarrifosa a qualsevol altra punta del món. I ambigüitats d’aquelles que comencen amb un
sí, segueixen amb un
però…, i acaben exhibint el tan útil per a jueus i cristians islamisme radical de Hamas. És a dir, amics i amigues, fer-ho seguint aquella definició del vell Ilich, qui deia què el marxisme és l’anàlisi concreta de la realitat concreta (i ja veieu que ensenyo les meves cartes, o sigui, que no faig trampa).
I quina és la realitat concreta de Gaza avui? Doncs que no és una història de bons i dolents, sinó de víctimes i botxins. Així de senzill. La senyora Rahola que —no sé si professionalment o per causa d’una vocació irrefrenable— fa anys que va d’abrandada proisraeliana, va finalment trencar el silenci dels primers dies fent us de la clàssica tàctica segons la qual la millor defensa és un bon atac (cosa molt útil quan allò que s’ha de defensar és absolutament indefensable), dient que hi ha “una histèria antiisraeliana” (sic!). Cosa que no és veritat. Una indignació en determinats àmbits, no tants com sembla, sí, però cap histèria.
Però anem al fons de la qüestió. Ens enganyarem si fem de la qüestió de Gaza una història de bons i de dolents, perquè, ja ho he dit, és simplement una història, una vella i repetida història de víctimes i botxins. Amb nous elements, perquè la història mai no es repeteix, i molts menys en forma de paròdia, com diuen alguns que va dir el cada dia més actual Karl, sense haver perdut el seu temps en llegir-lo. I aquí arribem al fons de la qüestió: qui ahir va ser víctima —i per tant amb la que, situada en el seu temps històric, s’ha d’estar amb ella, i defensar-la—, avui és botxí, i se l’ha de denunciar com a tal. Sense cap mena d’embuts ni mitges veritats, que és la pitjor manera de fabricar complertes mentides.
I cal fer-ho tot recordant que el moviment sionista, en el que es basa ideològicament l’estat d’Israel, és un moviment racista. Per a ell, un jueu no és algú amb uns determinats trets físics, com és un negre respecte un blanc, ni determinats trets culturals, com és el cas d’un italià respecte d’un portuguès, sinó algú pertanyent al poble escollit pel mateix Jehovà com el seu poble. I cal insistir en aquest fet, perquè el poble jueu no és un poble que té un déu, com històricament han tingut i tenen la majoria, sinó que en aquest cas és un déu el qui té un poble, al qual li va donar uns territoris en propietat. Eterna. Per tant, els isrealians no han robat i sumit en la més terrible misèria els palestins, no, sinó que simplement han recuperat unes terres eternament seves per designi diví. I les han recuperat de les mans d’uns éssers inferiors que a més les ocupaven contra tot dret, per la qual cosa matar-los si es resisteixen a l’espoliació no és un assassinat, sinó un càstig diví del que són simples executors. I és que llegir o sentir algunes declaracions d’integristes jueus per justificar els assentaments, l’espolació de les millors terres, els territoris ocupats i tota la política de brutal pressió a fi que els palestins abandonin definitivament tot el que era seu, fa pensar en què el sinistre Rosenberg i les seves absurdes i sagnants teories sobre races superiors i races inferiors, ha influït sobre l’estat d’Israel, un estat fortament teocràtic, més del que sembla.
Però, i aquí està la que seria ridícula si no fos tan tràgica paradoxa, és molt possible que siguin tot just els palestins més veritables descendents d’aquells hebreus que van travessar el desert de Sinaí, que no pas els actuals amos de l’estat d’Israel. L’historiador Shlomo Sand, professor de la Universitat de Tel Aviv, fa temps que ha vingut desmuntant els més estúpids mites del sionisme, i en el seu darrer llibre,
Com va ser inventat el poble jueu. De la Bíblia al sionisme, desmunta la tesi del poble errant entre gentils immunds. La majoria de jueus, recorda Sand, s’hi van quedar a Palestina, alguns es van convertir a la secta cristiana, especialment quan aquesta va esdevenir l’oficial de Roma, i la majoria posteriorment es van convertir a l’islamisme, mentre que els de la diàspora, en realitat van perdre en gran mesura la “puresa racial”.
I és que qualsevol teoria basada en fórmules racials, és científicament falsa, i socialment més que perillosa. I aquí tenim una de les incongruències dels proisraelis, siguin professionals o vocacionals. Partint del fet de què al capdavall els àrabs i els palestins, són semites, mentre que els actuals isrealians emigrats des de terres europees, americanes i africanes tenen orígens genèticament oscurs, passa que el veritable antisemitisme l’exerceix l’estat d’Israel, no els qui defensem els drets dels palestins.
Havent arribat aquí, també us vull dir, amigues i amics, que em fa riure, i també plorar, tota aquesta colla de cínics hipòcrites que surten dient que Israel és l’única democràcia de l’Orient Mitjà. I ca! Una democràcia, senyors meus, és un estat, una societat, en el que cap legislació fa distinció entre els seus ciutadans, siguin de l’origen que siguin. I l’estat d’Israel, distingeix brutalment entre els seus ciutadans de suposat origen àrab, i els de suposat origen bíblic. Israel té un 20 per cent de població sotmès a unes lleis arbitràries. Que no respecten cap mena de drets, incloent el simple dret de propietat de les seves cases familiars, de viure on ells volen, de guanyar-se la vida de forma normal.
I en aquest reguitzell de mitges veritats que la mala consciència d’uns i la por de ser considerat simpatitzant del terrorisme d’altres ha clavat en massa cervells, s’ha fet habitual que aquells qui condemnen l’agressió israelí—perquè no dir lent genocidi palestí?— es veuen obligats a incloure una frase salvavides: Hamas també té la seva part de culpa! diuen. Doncs bé, ¿és que hi ha cap mena de comparança entre Hamas i el govern israelià? És que des del primer moment que Hamas va guanyar, democràticament! unes eleccions, Israel no va començar un assetjament que ha fet esdevenir la franja de Gaza en un nou gueto de Varsòvia? Amb unes fronteres on els malalts podien passar-se hores i hores esperant que uns soldats altaners i burletes els permetessin passar cap a un hospital?
Podria estirar-me més, estimats amics i amigues, però suposo que molts de vosaltres també en teniu una pila d’arguments. Però no vull acabar sense presentar dues pregunta finals. A qui interessa, a qui convé l’existència a aquell tros de l’Orient Mitjà, d’Israel com a gran gendarme de l’ordre occidental? I ¿aquest descomunal atac s’ha produït amb un president USA ja en definitiva liquidació ¿li han servit a Obama en safata de plata una intervenció aparentment redemptora?
Bé, aquí acabo per avui. Fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Xaronet