Feliu Ventura

“Y sin embargo volverán como pájaros a posarse otra vez en el futuro” (inscripció en el monument a la Casa de  la Memoria)

Vam anar a la Casa de la Memoria José Domingo Cañas que fou un centre de detenció i tortures de la Dirección de Inteligencia Nacional (DINA). Un centre de tortures com alguns dels que hem visitat però amb alguna particularitat especial: allà va passar part del seu calvari el Pare Antoni Llidó, natural de Xàbia.

En la Casa els detinguts “eran mantenidos en una pieza común relativamente amplia, similar a la de Londres 38, y en un lugar llamado «el hoyo», que era algo así como una despensa, sin ventanas ni ventilación, de aproximadamente 2 x 1 metros, donde se llegó a tener a un mismo tiempo hasta más de diez detenidos, en condiciones extremas de hacinamiento y de falta de aire”.

Hem parlat amb el fill d’algun des detinguts allà i ens fa una visita al lloc. La piscina on es submergia els detinguts, la graella on aplicaven electricitat… l’horror.

Fa uns deu anys un empresari va comprar la Casa i la va enderrocar. El colectivo José Domingo Cañas va aconseguir que l’estat comprés la Casa per construir un recinte de memòria. Tenen com una mena de cessió per 10 anys durant els quals han de registrar totes les activitats com la meua visita. Després la cessió pot ser ampliada a 50 anys.

La Casa conté uns quants espais amb les fotografies dels 43 detinguts desapareguts i l’executada Lumi Videla, que va morir en tortura i van llençar el seu cos a l’ambaixada d’Itàlia durant un toc de queda..

Entre les fotografies, amb ulleres, la fotografia d’Antoni Llidó. El pare Llidó va arribar a Xile el 1969 i, pel seu caràcter pròxim a les classes populars, va anar acostant-se a les organitzacions d’esquerra. Potser per això el govern valencià no ha fet construir mai un memorial en la Casa i no ha ajudat mai econòmicament aquesta entitat de memòria. No hi ha cap placa de la Generalitat ni hi ha constància física de cap visita de cap President de la Generalitat. Això, per a mi, és complicitat amb l’oblit. I l’oblit és tornar a torturar.

Disculpeu-me el to però no la intenció.

Pel matí anem a La Pedagogica o UMCE (Universidad Metropolitana de Ciencias de la Educación) Jorge Berrios ens fa la visita, és un home excepcional a qui m’hagués agradat coneixer una mica més.

Fem un concert a la Pedagógica amb alumnes i professors. Em presenten el professor que va transcriure les partitures de Víctor Jara per al llibre Víctor Jara, obra musical completa.

Tenim un càlida acollida i cante una traducció de Manifiesto a petició d’un dels professors que ens ho demana de manera expressa.

Dinem amb ells i marxem cap a la Discotéque, al carrer Irán 3037. La Discotéque era un centre de detenció i tortura que va rebre aquell nom perquè solien posar música a un volum elevat per contrarestar els crits dels torturats.

Truquem a la porta i ens obre una família que va comprar la casa i viu allà. Jo no podria viure en un lloc així. No tenen cap inconvenient en ensenyar-la, tot i que no queda pràcticament res de l’anterior centre; excepte una finestra unes escales i un soterrani. Un soterrani absolutament terrorífic, conservat com el van deixar els torturadors. Ha estat una experiència horrible, em costarà oblidar això.

Els propietaris insinuen que el govern hauria de comprar la casa per construir una casa de la memòria.

Anem en silenci cap a l’hotel i després marxem cap a la Universitat Central. Han vingut a veure’ns uns estudiants de Coquimbo, han fet 600 km expressament per veure el concert. No deixe de sorprendre’m cada minut d’aquest allargassat país.

A la nit toquem a Casa en el Aire del Patio Bellavista, aquest ja ha estat un concert més normalet. Sopar i cap al Galpón.

Arribem al Galpón Víctor Jara, a tocar de la Fundación. És una sala de concerts amb capacitat per unes 600 persones. Està plena a vessar de públic esperant per veure alguns dels grups xilens més coneguts. Fa dies, el Galpón ens va cedir un espai per cantar en una data ja tancada.

Pugem a l’escenari i cante amb el Borja el repertori més enèrgic, com correspon a la situació, i acabem cantant la meua versió en català de A desalambrar, cançó de Daniel Viglieti que va popularitzar Víctor Jara a Xile. El públic canta, en castellà, amb nosaltres. Màgia.