Feliu Ventura

Santiago, no has querido ser el centro

y tu nunca has conocido el mar.

Como seran ahora tus calles

si te robaron las noches. (Santiago del Nuevo Extremo.)

Després de la visita al cementiri anem a sopar amb molt de cansament acumulat. Al cap d’una estona arriben els dos Claudios, un és descendent de maputxes i l’altre dels aimara, i ens porten a alguns dels locals del final de la dictadura.

Arribem al Cuatro y diez un local que porta el nom d’una cançó de Luís Eduardo Aute. D’això a casa no hi ha, amics. Un local on no només fan jams de cantautors, sinó que tota la música que sona –tota- és música de trova i cançó de tot el món! Ple de gent i amb un ambient festiu impressionant. Al final, després d’una jornada al Cementerio General, em cante a sobre. Aconseguim que ens donen un espai i cante Prometença i després –amb el Borja- País de carretera i El que diuen els arbres… més aplaudiments xilens. Una entrega total a la Cançó en un local presidit per fotografies d’Allende.

Parle amb una de les cambreres de les que ja estaven al local quan s’havien d’amagar dels milicos, li explique com m’agrada el local i em conta un parell  d’històries.

Els Claudios em parlen una mica de la seua història personal en la grisor de la dictadura. Parlen del Café del Cerro i del Café Brazil com a altres locals de trova i Cançó. En alguns havien de conèixer una contrasenya que anaven canviant aleatòriament. Si et pillava el toc de queda al local t’havies de quedar fins el dia següent. Era totalment clandestí: quan entrava la policia havien de cantar unes altres cançons per dissimular.

En aquell moment la cançó xilena alimentava un corpus metafòric per saltar la censura i entre elles tenim la canço “En mi ciudad”.

Demà anem al café Brazil.