de sant boi al món

Benvolguda Direcció d’ERC,

Vagin un parell de coses per endavant, a fi d’aclarir la meva situació: primerament, no pertanyo al corrent  Esquerra Independentista tot i que, certament,  molt al seu principi m’hi vaig interessar, interès que no em va durar gaire en no estar gens d’acord amb la manera d’actuar dels seus dirigents i és que jo sóc d’aquells que pensa, encara ara, que les formes són tant importants o més que no el fons.

Segonament, i pel que fa al tema del referèndum intern sobre la qüestió del finançament: no n’he signat la petició, entre altres coses perquè la promou qui la promou, però sí que opino que caldria fer-lo, sobretot d’acord a la lletra i l’esperit de les esmenes aprovades al darrer Congrés Nacional, dirigides a l’aprofundiment i el foment de l’assemblearisme. I més quan, com en aquest cas del finançament, es tracta d’un tema nacionalment sensible, molt sensible.

He volgut deixar tot això ben clar per tal que no se’m pengi segons quina etiqueta ni se’m barregi amb segons qui sense un correcte coneixement de causa. Dit això… anem a la qüestió: jo no hi era, però he sentit a dir i he llegit que l’exvicesecretari Xavier Vendrell va amollar, diumenge passat, que els crítics tenien les portes obertes per abandonar el partit. Del que he llegit i he sentit no em queda clar del tot si es referia només a la gent d’EI o a tots els crítics amb l’actual direcció i, la veritat, no sé si sentir-me’n molt o poc al·ludit, però per si un no fos… ho confesso: jo sóc crític amb vosaltres, l’actual direcció i, a més, la meva víscera anarcoide congènita m’ha abocat de sempre a primar l’assemblearisme per damunt d’altres mètodes de presa de decisions, amb totes les seves coses bones i també les dolentes (com també altres maneres de decidir tenen la seva part bona i la seva part dolenta).

No sé pas si he de considerar que s’han obert també les portes del partit per a mi… però, mireu, si fos el cas que vosaltres sí que ho considereu així, car tampoc no em queda clar si l’obertura de portes fou feta exclusivament en nom propi de l’ex o bé amb el vostre vistiplau, us he de dir que diu molt poc de tots plegats. Sí que és veritat que toca els nassos que ens duguin la contrària, però igualment és veritat que res no avança si no hi ha debat i, sovint, confrontació (civilitzada, per descomptat, però confrontació al cap i a la fi).

Què faríeu si tothom qui és crític amb vosaltres travessés les portes obertes? No tindríeu tants maldecaps, certament, però… voleu dir que, aleshores, ¿tot plegat no recordaria massa aquelles imatges tronades de quan el Comitè Central del PCUS es posava dempeus i, tots com un sol home, aplaudien acríticament durant hores i hores? És això el que es vol? Sincerament, espero que no. I, mentrestant, sense estar segur del tot d’estar inclòs en aquesta invitació a prendre la porta, que quedi clar que no penso acceptar-la. Si més no, no pas de moment…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!