estirant del fil...

De Cara: “Periodisme d’investigació, és que n’hi ha un altre?” · Ramon Barnils

La Santa Creu: “…hi havia periodistes i altres forces de seguretat de l’Estat” · Rafael Amor.

Dotze en punt. 00:00. Memòria puntual. Avui fa 10 anys que en Ramon Barnils va marxar, per dir-ho en termes de l’Ovidi, de vacances. És curiós. No el coneixíem. I malgrat tot el coneixem. El 2001 ens esbatussàvem enmig del carrer, rebent de valent els pals de la Valdecasas, bregats entre Génova i Chiapas. Veient-les venir. Però ara, plogut sobre mullat, ara és com si en Barnils hi fos cada dimecres, a la redacció de la Directa. I a tantes altres. Per donar sempre un cop de mà imprescindible: a l’hora de resoldre tota contradicció quotidiana, dir les coses tal com són i forçar l’empenta que ens fa triar sempre llibertat, rigor, informació. És així. Tan lluny i tan a prop, a la Directa, poc a poc, uns quants -i unes quantes, sortits de les esquerdes d’un sistema d’exclusions- ens hem anat associant al Grup de Periodistes Ramon Barnils, que avui i cada dia promou que en Barnils continuï corrent lliure, com sempre i com el vent, per la xarxa i la neurona. [Més]

Segurament som els més joves i se’ns escapen massa coses, encara. Però nascuts sota la democràcia de l’amnèsia i outsiders a consciència de tota Facultat, hem anat aprenent tota lliçó al carrer i a la redacció. En directe i des d’aquest múscul irrenunciable que és la memòria. Un ull enrere, des de l’ara i aquí, per continuar furetejant el demà. 2011: quan Barnils és encara avui (no ens equivoquéssim pas amb l’erràtic pretèrit habitual de ‘va ser’) pur ull clínic i honestedat a prova de bombes, silencis i censures. Massa per als temps que corren. Massa encara.

Gent jove -o ja no tant- d’una generació precària que hem cercat, sota les llambordes i a les palpentes, l’aixopluc dels qui ens van precedir. Burxant sota la catifa de la transició i la mercantilització desbocada de la informació. Amb el Huertas Clavería i els ‘Huertamaros’ passa ben bé el mateix. No vam conèixer ni en Ramon ni en Josep Maria ni l’Ovidi. Ni en Tísner ni en Xammar. Però aquí són, ben tossudament alçats, amb nosaltres, impagablement i quasi com sempre: la gent que ens ha fet créixer per dins per donar-nos per fora. Sense trencar la cadena i la cadència de la memòria: dels periodistes oblidats del 39 per la dictacràcia als referents ineludibles contra el silenci de la democradura. Precursors i precipitadors de la llibertat. Per això, segurament, encara som aquí. Val la pena dir-ho, com a dolça revenja de la memòria: quan els oblidats i bandejats tornen justament, rere dècades de tones de silenci, a primera línia. I aleshores els de sempre tornen a tremolar. No ho entenen. No ho desxifren. No ho descodifiquen. I fa goig de veure com els gestors de tanta amnèsia tasten que la planificació de l’oblit els ha fallat.

Ara bé, si continuem aquí, malgrat el cúmul infinit de contradiccions, és gràcies a ells. A en Ramon i a tantes i tants. Per això l’agraïment -avui, també i sobretot- va pels qui van impulsar decididament el grup ara fa més de 3.600 nits, que es diu ràpid. Els que ens van transmetre l’experiència d’en Barnils, els i les que van atrevir-se a trencar la ruptura generacional el 2003 quan protestàvem pel tancament d’Egunkaria i els que ens van animar a ser i a ser-hi, al Grup: l’Humbert, la Rita, l’Oriol, en Joan, l’Albert, en Roger. Llauradors de la transmissió de la memòria, que dijous es trobaran amb la llarga llista inacabable d’amics i amigues d’en Ramon. A les 21.00 a l'(H)Original, l’espai més polipoètic de Barcelona que, paradoxes d’una llibertat delicada, l’Ajuntament volia tancar fa no res. Dijous: per fer la tassa, alçar la copa i cridar que aquí continuem, malgrat els pesi tant a ‘ells’, per dir-ho en termes de Joan Fuster. Que continuem essent, també, allò que mai serem. I per demà, punt i seguit, debat sartrià: què fem amb el que han fet de nosaltres? Cruïlla intensa, quan el moll de l’os del compromís és precís: rebem un bagatge i un testimoni que, amb cura, hem de saber transmetre als següents en les millors condicions possibles. Per això, Barnils. Ara mateix. Març de 2011. Més Barnils que mai: massa lliure i massa digne encara per resultar inofensiu avui. Digne de titular a cinc columnes, 10 anys després. Perquè sovint l’únic territori alliberat del que disposem són les persones lliures que hem conegut.

‘La democràcia els matarà’, deia en Ramon. I encara és així. És això. Aplicable fil per randa a l’embogit món quotidià. Barnils, ara i aquí: la democràcia informativa els despullarà. I sense Barnils a la motxila seria impossible. Clandestí en el racó rebel dels imprescindibles, des de la fertilitat dels qui han eixamplat la nostra llibertat sense demanar cap permís i en la melodia dels qui ens marquen encara ànima, esma i coratge. Ritme per la llibertat. Barnils, sí. Avui. I més que mai. 
—- 

PS. Per qüestions enxarxades d’un país que mai surt al mapa, dijous haurem d’alçar el got des de Mallorca. Metàfora dels Països i certesa que la llibertat es defensa arreu i sota qualque circumstància. Des de Ses Illes, anirà per tu, Ramon. Això segur. A la teva salut. I a la dels que t’enyoren. Amb passió de memòria, present i futur. En un món tan bèstia -que diria l’Andreu Barnils- on viure… on viure ja no és esperar pas a que passi la tempesta sinó aprendre -malgrat tot i d’una vegada-… aprendre a ballar sota la pluja i alçar la veu sota bots i barrals…. És el que van fer tots els Barnils del món, en condicions incomparablement pitjors.