estirant del fil...

Aprofitant la caiguda de Ben Ali i Mubarak, -per cert, socis d’Internacional Socialista de Tura i Hereu fins fa res– la
setmana passada també vam aprofitar per denunciar la cínica presència còmplice
de José Bono i Duran i Lleida (número dos del govern del Marquès d’Esade)
visitant el criminal Teodoro Obiang. Mentre van caient dictadors, altres juguen
a fer negocis amb ells. Patètic. Odiós. I que suscita la present reflexió.

Entre Mubarak i Obiang, Duran | Si la memòria sempre és fràgil i hi ha qui sempre
agita de mala manera la coctelera de l’oblit, sempre sobta el poc i el mínim que
es diuen certes coses. (…)

El ràpid que es tapen vergonyes absolutes malgrat siguin
de rabiüda actualitat. La celeritat amb que el poder les esdevé pretèrites i
les converteix en detallets del passat. Serrells molestos, això rai, que cal
esborrar i passar per sobre de puntetes. Amb la acumulada capacitat per reduir
infàmies concretes en anècdotes insignificants, quasi irrellevants pel curs de
la història.

Posem cas, per dir-ho en termes localment urbans i
ara que el món àrab bull de ràbia, que, fins fa escasses setmanes, Jordi Hereu
i Montserrat Tura compartien amb Ben Ali i Hosni Mubarak la mateixa Internacional:
la Internacional
Socialista. No està pas mal per començar.
Curiosos companys de viatge que es busquen alguns. I de sobte, en els escaires
d’allò que la nit deu al dia, Mubarak esdevé dictador i Ben Ali, lladre.
Lladres i dictadors. Dictadors i lladres suportats per allò anomenat Occident.
Monstres i pallassos, que diria Sánchez Pinyol; titelles col·locades per la metròpoli. Els Somozas
àrabs de torn: són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta. El
cinisme assassí de la política internacional, que sempre ven barats els
principis a canvi d’elevats interessos. Ja se sap. (…)

Perquè la història, aquesta és la tragèdia,
continua. Primer es repeteix com a drama; després senzillament com a farsa. Clar
i català: mentre Mubarak queia a Egipte i Tahrir era un carnaval anticipat per
la llibertat, Duran i Lleida s’integrava en la delegació parlamentària
espanyola encapçalada pel president del Congrés, José Bono, que visitava el
dictador Teodoro Obiang, icona de 32 anys de crueltat, robatori criminalitat.
Que rima amb complicitat.

Moneda de canvi amb regust de les mentides a l’Iraq:
petroli. Els diputats catalans i espanyols hi van per l’or negre, quan el negre
de veritat és el passat i el present dels drets humans, civils i polítics a
Guinea. La nord-americana Exon
Mobil i l’espanyola Repsol –presidida pel català Antoni
Brufau, cal recordar-ho també?– cobdicien el petroli. I com recorda l’estimat
Arcadi Oliveres, si és repartís equitativament entre els 500.000 guineans i
guineanes només el que Exxon paga cada any a Obiang, la renda mitjana de cada
ciutadà seria de 35.000 dòlars. Més que a l’Estat espanyol o Itàlia. La
realitat, que dicta la realitat, diu però que la renda mitjana a penes arriba
als 500 dòlars i que els 34.500 dòlars que Obiang i la seva colla roben a cada
guineà es diposita fidelment a Madrid. Al Banc Santander d’Emilio Botin. Ja se
sap: qualsevol dia, al poble li dóna per cantar Grândola Vila Morena –la banda
sonora original de la popular revolució dels clavells portuguesa– i envien la
dictadura a l’abocador de la
història. Que és el lloc que pertoca a tot dictadors. Hi ha
tots els cínics que, camuflats de demòcrates, els fan costat, fan la vista
grossa i miren sempre a l’altra banda. La banda del compte corrent, l’or negre
i el preu de saldo d’un principis reduïts al principi d’interès. Pasta i
pessebre; sang i petroli; màfia i estafa. 3% també? Qui sap.

“Jo si que sé”, va deixar dit per Passolini: per
afirmar certes certeses político-morals sobre com rutlla el Poder malgrat no
tinguéssim les proves. “Tot se sabrà” resa el llibre de Xavier Bosch. Nosaltres,
proscrits arran de terra, també sabem. Posem per cas: al Raval sabem des de
gener de 2008 que 11 veïns han estat segrestats injustament. I tard, com la
injustícia, un petit artefacte incendiari contra tota dictadura va esclatar fa
poc al Raval. Era un cable de Wikileaks que esclaria que tota aquella operació
era tot un muntatge, ordit des d’innombrables serveis secrets. Sabíem, i tampoc
ens cal wikileaks, i sabem. Es despullen sols. Com quan Duran i Lleida, o el
rei Juan Carlos I el 2006, o Manuel Fraga el 2008, visiten Obiang a Guinea. I
mentre encaixen les mans, regalima el petroli per una màniga. I per l’altra, la sang. De la llibertat del
poble guineà. I l’únic que podem dir és que la memòria i l’hemeroteca ho
consigna tot: també els silencis.