Poc-moderna

Aquest bloc romandrà tancat uns quants dies. Res greu, qüestions poc-modernes que porten a l’autisme (lluny de feixbucs, blocccs, correus electrònics i cançons).

Abans de marxar, però, deixarem anar una bona parrafada –una reflexió constructiva–, per anar-hi reflexionant i esperar que a la tornada l’allau de comentaris sigui tan extraordinari que quedi esmaperduda…

Va de músics i periodistes, els dos principis que en un principi (m’agraden les redundàncies) haurien de definir aquest espai.

Som-hi! (i cuideu-vos)

La feina dels músics és fer música, la dels cuiners cuinar, la dels
mestres ensenyar i la dels pintors fer quadres (o emblanquir parets).
No sé ben bé quina és la feina dels periodistes (quatre anys de carrera
per a res?), ni la que molts esperen d’ells, però sí que sé quina és la meva feina (de fet, potser seria millor parlar de
les meves tasques). Una d’elles –segurament de les que més m’agraden– és parlar amb gent –sovint interessant–
per destapar els seus projectes –discos, en el cas que ens ocupa– i
transmetre’ls, via paper –o web– a aquells encuriosits. M’agrada perquè
aprèns com ningú, i perquè en la majoria de casos, el creador té ganes
de compartir i explicar. T’impregna. Sí, en la majoria de casos, però no en tots.
Per a molts (aquells personatges difícils d’entrevistar per excelència) parlar amb la premsa –sovint promocionar-se–, no té res a veure amb la feina del músic, i per tant,
no els interessa. D’acord. Es pot entendre, si més no ho puc entendre.
Si el músic vol fer música i passar d’allò que va més enllà de les notes, cal respecte. Però després no et queixis que els mitjans no et fan
cas, i encara menys si ets dels no vols explicar-los la teva vida (professional, òbviament). O no et
queixis que han parlat de tu però no del que volies transmetre, si no ens has volgut fer
cas.

La feina del periodista no és doncs perseguir músics (per això tampoc calen els quatre anys de carrera), ni
ficar-se a la cuina, ni donar lliçons i tampoc la de destrossar les parets de casa.
M’agrada la filosofia terrenal que diu que la meva llibertat acaba on
comença la del veí, i l’adaptació laboral consistiria que la meva feina
s’acaba on allà on el veí em deixa que s’acabi. Si em deixes parlarem i
ens entendrem, si m’obres les portes encara serà més fàcil, però si passes de mi ens hi posarem tots de cul i tampoc arribarem
enlloc. Llençarem paper, vaja. Perdrem el temps, ostres.

No cal que em donis les gràcies –amb cara d’obligació– per fer la meva feina, jo no te les donaré per
fer la teva. Si em dones les gràcies –senyal d’educació que molts
apreciem, òbviament– que sigui perquè he fet algun esforç que has
valorat, o simplement perquè et surt de dins. Un dia vindràs a la redacció i l’altre em
mouré fins a l’estudi. Avui per a tu, demà per a mi. Ser periodista no
vol dir viure enganxat a la cadira de la redacció (com agrada això de
poder sortir, en tant en tant). Si no ens movem més no és per manca de ganes, sinó de temps. Si m’escrius un mail cabrejat perquè no
he fet bé la meva feina, ho acceptaré, però de tant en tant també agraïré
un correu dient que nosequè estava la mar de bé.

Passa de les
meves crítiques si creus que no són constructives i es limiten a la
destrucció perquè tinc un mal dia (sí, jo també tinc mals dies), però després no et facis l’ofès si
sempre has fet veure que no t’interessaven. La meva feina ha d’ajudar a
la teva, no estic aquí per carregar-me a ningú. Però no em facis perdre el temps. Jo t’asseguro que no et faré perdre el temps.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!