Fa unes setmanes que em miro un programa que es podria dir Vestuari Llustrat. Aquesta seria la versió poc-moderna. Com que ells són moderns, el programa que emet la televisió pública catalana es diu Bestiari Il·lustrat. Un conjunt de bèsties (en aquest cas més reals que fantàstiques, tot i que a algunes els podríem atribuir
És una paraula bonica. Dius somiatruites i t’imagines un dibuix d’un èsser dormint, amb bombolletes que li surten del cap i unes truites protagonistes dels seus somnis. És curiós imaginar un home del sac, els monstres sota el llit i els somnis de patata (truita de patates). També hi ha discos pels que no poden
Darrerament, hi ha una nova afició poc-moderna. Consisteix en posar-se els auriculars i començar a caminar amunt –que fa pujada–, fins a la feina. Durant el camí, cal anar escoltant cançons. Fins aquí, tot correcte i poc-original.La part d’esport la tenim clara (la caminada de 40 minuts en pujada) i la música també (la grandesa
Hi ha moments. Hi ha cançons. Hi ha moments de cançons. Hi ha cançons que són molt exclusives d’un moment (i després deixen de tenir sentit). N’hi ha d’altres que són la banda sonora d’una època. Com hi ha frases de moments que després apareixen a cançons. Pots fer-ho tot i deixar-ho estar, o estar
El carallibre segueix causant (male-) addiccions i mals de cap. Ara resulta que a Enderrock canviem de ‘Grup’ a ‘Pàgina’; i no sabem ben bé perquè ho hem de fer –o els poc-moderns preferim fer veure que no ho sabem– però toca, i es fa.I és que si encara no n’estaveu al cas, una altra
Aquesta és la crònica d’una mort anunciada. Vaja, la crònica d’un projecte pensat i defallit abans de començar (com tans d’altres). La història és senzilla, perquè el naixement de tot plegat va lligat a l’eterna recepta d’omplir un buit i aprofitar un moment. Seguim sense entendre res, no? Doncs res, que en aquesta era d’eclosió
Ahir es van unir el vi, la poesia, la música i els fruits secs. Clara Andrés –dona i valenciana, serà qüestió de quotes?– es va endur el guardó en la primera edició del Premi Miquel Martí i Pol, organitzat per Val Llach (us sona el nom d’aquest vi, no?). Un certamen que celebra la seva
Pots ser més de dia o més de nit.Pots ser més de Sanjosex o més de Mazoni. Pots ser més de comedies o més de thrillers.Pots ser més de culs o més de tetes.Pots ser més de Mishima o més de Facto Delafé y las Flores Azules.Pots ser més de directes o ser més de
Diuen que hi ha una nova religió, i que la divina trinitat la formen Google, YouTube i Wikipedia. De fet, crec que aquesta versió tan-moderna ha deixat de ser-ho –la tecnologia va més ràpid que el pensament, amics– i s’hauria de veure modificada i/o ampliada: I el MySpace? I el Fotolog? I això del maleït
Aquest bloc romandrà tancat uns quants dies. Res greu, qüestions poc-modernes que porten a l’autisme (lluny de feixbucs, blocccs, correus electrònics i cançons). Abans de marxar, però, deixarem anar una bona parrafada –una reflexió constructiva–, per anar-hi reflexionant i esperar que a la tornada l’allau de comentaris sigui tan extraordinari que quedi esmaperduda… Va de
Santa Eul·làlia ha aconseguit, un any més, fer de la Mercè una festa major passada per aigua. Però l’organització ja està preparada per aquesta rabieta anual de la pseudo-patrona (la Laia, que és una ressentida) i els escenaris estaven preparats per superar la pluja. Després de fugir de la ciutat comtal durant uns dies, ahir
Ganxito és un personatge d’allà lluny, més lluny que el far west, d’un racó tan llunyà com aquell gran no-lloc anomenat youtube. Aquest és el típic personatge per descobrir quan tens moltes coses a fer, poques ganes de fer-les i un ordinador al davant. A la redacció el vam descobrir el dia –un dia que
Benvolguts i benvolgudes, avui aquest bloc celebra el seu post número 100, moment de celebració al que se li afegeix que l’espai justament sobrepassa el llindar de les 15.000 visites.Si equiparem la fita amb el format musical –que encara que sovint no ho sembli ha de marcar la realitat dels Endeblocs–, podem dir que és
Ja vam parlar en el seu moment d’Alerta Torà, el documental de Dan Ortínez sobre els presos d’aquest poble de la Segarra. Amb només 21 anys i apunt d’acabar la llicenciatura de comunicació audiovisual ara ens presenta un segon treball. Aquesta vegada conjuntament amb Mª José Masanet ens expliquen La forestal. Okupem els somnis. De
Primera jornada de l’estiuenc, enganxifós, solar, sorrenc, festivaler, xafogorós, pre-vacancil i rarot mes de juliol. Comencem una nova marató, que engegarà amb el Senglar Rock i articles i números i la feina habitual. Abans, fem un repàs: xafarders i xafarderes del món, voleu saber el què més us ha interessat d’aquest darrer mes? Doncs aquí