EL LLAMP

Mar
de fons a l’edició catalana

Reprenc
el fil de l’apunt
de divendres. Abans però vull deixar clar que
el fet que [ab]usi de les declaracions d’en Toni Cucarella,
escolant-me enmig del seu dolor per les causes que l’han dut a la
decisió que prengué de plegar el seu bloc i de deixar
tota activitat literària, aquest fet deia, no indica cap mena
d’animositat o critica ferotge envers ell, ans al contrari. Sí
que vull aprofitar les sues paraules per a intentar d’aclarir-me
sobre la situació de l’edició catalana, de la nostra
cultura, de la nació i de les relacions entre connacionals.

En
Cucarella deia «és que no tenim un país, sinó
unes comunitats autònomes». El país (això
que alguns en diuen «països») el tenim, el tenim i
el tindrem mentre resti viu un sol català nacional, perquè
si bé el país el tenim ocupat, mentre no el puguem
realitzar i el tinguem al cap, racó últim i definitiu
on la llibertat i la nació no poden pas ser arrabassades, el
tenim el país. Que ens trobem el país partit en
«comunitats autònomes» ?i
també en «departaments» i fins i tot en un
pseudoestat amb representació a l’ONU, afegeixo?
és una realitat, que pel que fa al tros més gran de
país, el sotmès al regne d’Espanya, venim arrossegant
des de que els «demòcrates», i sobretot els
demòcrates d’«esquerres» acceptaren la Tercera
reinstauració de la monarquia del Borbó.

Aquest
període conegut com a «Transició»,
transició és veritat del franquisme (dictadura) al
transfranquisme (monarquia parlamentària), l’únic que
ha fet és consolidar la situació que es va donar el
primer d’abril del 1939 a causa d’un acte de guerra. Per això
estem en estat de guerra, una guerra «menys» centrada en
les armes convencionals (però que les usen quan convé)
i més «dedicada» a obtenir l’objectiu sense que es
noti massa l’interès. I quin és l’objectiu? Doncs
l’objectiu d’Espanya és la seua mateixa raó d’existir:
la catalanofòbia; per mor d’aquest objectiu són fins i
tot capaços, els espanyols, de consentir un règim que
als seus ulls el pretenen «democràtic».

Esquarterada
la nació els espanyols han prosseguit el seu objectiu
trossejant la llengua, que és el vehicle, i també
l’origen, de l’expressió del pensament català i de tota
la nostra cultura i manera d’entendre el món, això que
els saberuts francesos defineixen com a «civilització».
Molts de catalans, captiu el seu pensament i privats de reacció,
cauen en el parany suïcida de barallar-se entre germans i, on
més virulència caïnita hi ha és entre
catalans de baix i catalans de dalt, fins al punt que valencians de
nació catalana cauen en la trampa parada pels espanyols: es
creuen «discriminats» pels de més amunt tot i
afirmant que «al Principat [haig de creure que no es refreix
al «Principat» d’Andorra, sinó al «Principat»
de Catalunya] miren els escriptors valencians com una cosa exòtica
[…] és impossible fer-se un nom al Principat [de
Catalunya]»…

Home!
en què quedem? som una nació o no? Quina mania en dir
«Principat» quan en realitat es vol dir «quatre
províncies». I per afinar més en el sentit del
que sembla que volia expressar en Cucarella, podríem canviar
«Principat» per Barcelona, que a més a més
de ser la capital de Catalunya i del Principat de Catalunya, ara
també ho és de la comunitat autònoma i de la
província, per a acabar de confondre del tot al personal. En
aquest punt poso la mà al foc que, des de Barcelona estant, és
igual d’exòtic un escriptor valencià que un tortosí
o un eivissenc. El «provincianisme» dels barcelonins,
junt amb la manifesta incompetència d’exercir de capital de
Catalunya que ha demostrat Barcelona, és la raó
d’aquesta queixa encertada de l’escriptor xativí, però
ep! és exòtic no pas per «ser valencià»
o «no ser català», sinó simplement per no
ser «barceloní».

A
desgrat de ser en excedència forçada de la meua
professió d’editor des de fa més de dotze anys, he
conegut i conec prou escriptors d’arreu la nació com per poder
afirmar que l’exotisme és distintiu comú a tots els que
són fora de l’àrea d’influència de Barcelona. I
que aquest exotisme els autors el senten/pateixen en semblant mesura
siguin de Ribesaltes o siguin d’Ontinyent. No s’hi val a pensar que
si una novel·la no ha «funcionat» bé en la
seua venda i promoció és per causa de l’origen «exòtic»
de l’autor. Hi ha unes causes objectives alienes, en principi, a la
major o menor qualitat de l’obra literària i que no tenen res
a veure amb el lloc de naixement i residència de l’escriptor.

La
propaganda «institucional», de la qual en són
amatents servidors els «media», els mitjans de
comunicació, ens ha fet creure que la situació de
l’edició catalana és excel·lent. Res més
lluny de la veritat, a Barcelona i rodalies es concentra (millor: es
concentrava) un gruix molt important de la indústria
editorial… a Catalunya. El concepte «indústria
editorial a Catalunya» (ni que sigui a la esquifida
tetraprovincial) no és el mateix que el concepte «indústria
editorial catalana». La indústria editorial catalana és
una petita part de la indústria editorial a Catalunya. La
llengua majoritària en què es publica els productes de
la indústria editorial a Catalunya és l’espanyola.

Aquesta
confusió interessada que barreja els dos conceptes té
l’origen en la mateixa confusió interessada que ha mantingut
que a Catalunya hi ha hagut sols una societat: que catalans i
immigrats han viscut en perfecta harmonia, és a dir, que «són
catalans tots els qui viuen i treballen a Catalunya», una gran
mentida. La mateixa gran mentida que va justificar a Pujol de
concedir la Medalla d’Or de la Generalitat de dalt a l’amo del Grupo
Editorial «Mar de Fons».
Quan es comença a mentir, la cosa no té
aturador. La ?cada cop
menys? molt potent
indústria editorial a Catalunya ha donat peu també a la
pràctica desaparició de les editorials catalanes que
publiquen en català, convertint-se les que han sobreviscut en
petits apèndixs de grups comunicatius amb centre decisori aliè
al pensament català, siguin radicats (minoria) a Catalunya o
no (majoria).

Que
hi ha «moltes» petites i (menys) «mitjanetes»
editorials catalanes independents i que publiquen bàsicament
només en llengua catalana? Sí, però amb una
incidència de mercat molt baixa i, per la seua pròpia
existència contribueixen, sense voler, a la falsa i aparent
«normalitat» o «excel·lència»
del panorama editorial en català. I en això sí
que dic que la causa principal de la mort en vida, de l’estat zombi
de l’edició catalana, és en gran part deguda a la
«política» de les institucions (Generalitat,
Ajuntament i Diputació de Barcelona, principalment) i, en
última instància, dels partits polítics
representats al Parlament del parc.

[continuarà,
vegeu un proper apunt]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!