EL LLAMP

Llençar
la tovallola?

M’entristí
de llegir al bloc Cucarella,
el passat 28 de novembre, que el seu autor el plegava. La cosa, tal
com publica
avui VilaWeb, ha anat a pitjor: en Toni Cucarella, a més
a més del bloc ha «deixat tota activitat literària»
diu el titular. Vol dir això que, a més
a més de no escriure també ha deixat de llegir? perquè
una activitat literària, força important i més
practicada que la d’escriure, és la de llegir, i aquesta
afirmació contundent posada en boca d’en Cucarella m’ha
confós. I ja se sap, si em confonen, o ho intenten, faig per
destriar què hi ha al darrere. Anem a pams:

Diu
Cucarella que «No he volgut explicar els motius […] una
acumulació de raons […] fa un any que no escric res […] no
penso escriure per publicar […] Ara la literatura és per a
mi una afició». Osti tu, per «no explicar els
motius» acaba donant-ne una tirallonga. Els escriptors, millor
dit, els creadors en general, tenen temporades, millors o pitjors,
fins i tot eixutesa, inanició ?i
no sols per manca d’aliment, que també i més en el cas
d’expressar-se en català?,
pèrdua de la inspiració, esllanguiment, en fi, cadascú
?les males èpoques?
les pateix a la seua manera i les atribueix a una o altra causa
particular o col·lectiva.

Un
any sense escriure pot ser positiu, no li’n veig una raó ací.
Aleshores Cucarella afegeix «no penso escriure per publicar».
Ah! Hom pot escriure pel plaer d’escriure, per la necessitat o per
l’addicció d’escriure i no pas per a «publicar».
Publicar pot ser una raó per a escriure, però no n’és
una condició necessària. En el cas que comento,
l’escriptor [posem que] ha descobert que s’havia errat i, per comptes
d’escriure per a publicar, pensa que li plauria més d’escriure
per escriure? Tothom és ben lliure de rectificar, si cal i si
vol. Amb tot, aquesta frase és indicativa d’una causa primera
important, motivadora, per a l’escriptor: publicar. No publicar no és
pas «deixar tota activitat literària». I on
s’acaba d’aclarir una altra raó d’aquest [no] abandó és
quan en Cucarella afirma que «Ara la literatura és una
afició». Si és una afecció, tampoc no hi
ha abstenció, oi? Una afecció es pot conrear de
diverses maneres, per exemple escrivint per a un mateix, llegint el
que escriu altri, fent d’escrivent per a un tercer, oint contar
rondalles…

Em
quedo més tranquil després d’analitzar el titular i
confrontar-lo amb el que diu en Toni Cucarella, encara hi ha afecció:
hi ha vida, hi ha esperança. Però aleshores, patapam!
els motius que «no ens ha volgut explicar» segueixen
surant ?tot un «Titànic»
reflotat? de les
declaracions a VilaWeb:

«La
literatura catalana en l’àmbit dels Països Catalans no
existeix […] amb la consolidació de l’Acadèmia
valenciana […] Continuar escrivint és com convertir-se en
col·laboracionista […] és que no tenim un país,
sinó unes comunitats autònomes […] al Principat miren
els escriptors valencians com una cosa exòtica […] és
impossible fer-se un nom al Principat […] Ho dic després de
veure com ha anat la meva darrera novel·la […] sempre m’he
considerat un escriptor català […] no tinc més ganes
de continuar donant-me cops de cap. Fugir […] em permet una feina
estable i prioritzar la família.»

En
aquests pensaments expressats hi ha teca per a dies d’escriure. Hi
noto, a la superfície, ràbia, impotència,
cansament, ofec, desil·lusió, …una pila de miralls
trencats. Ara bé, també m’adono d’unes afirmacions que,
pel cap baix, així de sobte i sense gratar em semblen, si més
no, inexactes o esbiaixades.

La
Literatura catalana té un àmbit propi, que és el dels
territoris de llengua catalana ?passats
i presents? i, s’oblida
massa sovint i és prou important, també el format pels
catalans a l’estranger que llegeixen i escriuen en català. Si
els «Països Catalans», és un suposar, no
existissin de cap manera aital mancança negaria l’evident
realitat històrica i l’actual major o menor vitalitat de la
literatura nostrada. Un projecte polític fracassat, vull dir
no nat, no ha pas d’arrossegar la literatura pel pedregar: la
Literatura catalana existeix, amb països catalans o sense; altra
cosa són les preferències polítiques d’uns pocs
o d’uns molts.

Això
de l’Acadèmia valenciana de la llengua té delicte, però
què vols? La Secció Filològica de l’Institut
d’Estudis Catalans ?secció
que hauria de ser i de dir-se Acadèmia de la Llengua
Catalana, i no ho és ni se’n diu?
s’ha passat cent anys tocant-se l’efa [volia posar la ‘figa’, però
em dirien sexista], i com deia ahir en una meua resposta a un
comentari deixat al bloc El
Llamp, quan hom abandona el territori poc que es
pot queixar si la llopada veïna l’ocupa. L’IEC ha estat cent
anys, cent! ?gairebé?,
sense fer el diccionari i tocant-li, durant molts anys, allò
que no sona [més sexista: els collons] a Mestre Pompeu Fabra
que sí que el féu el Diccionari, a desgrat dels
borbons, del[s] mossèn[s] i de tota la tropa «filològica».

Col·laboracionista
per escriure en català? Bé, J. Pla, que escrivia molt
bé, sí que era col·laboracionista: col·laborava
amb Franco fent-li d’espieta, com aquest que ara ha «tret»
les memòries, el C. Sentís que té la barra de
dir que ell no era franquista (quan li feia d’espia a les ordres del
nazi Serrano Súñer). Ara, lligar el fet d’escriure en
català a Xàtiva amb el fet de «convertir-se en
col·laboracionista» de l’AVL no li veig l’entrellat.

[continuarà,
vegeu el proper apunt]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!