Lectura patriòtica

Entremig de la maregassa —per ara no passa a pitjor— de l’alarma generada per les notícies sobre la que en el futur coneixerem com a «època de la corrupció socialitzada» (la qual ha esquitxat fins a persones força lluny de ser tingudes per psoecialistes), m’he permès fugir d’estudi en un interludi lector de llibres sobre format «paper», en fi, llibres com els de tota la vida. Ara que els nanos ja disposen de llibres de text «digitals» començo a dubtar de com dir el nom actual de la cosa, atès que digitals també ho eren els d’abans, o com passàvem les pàgines llegides sinó amb els dits?

Una de les novetats a comentar aparegué a finals d’agost i és obra de l’estudiosa Núria Rius Vernet, dedicada a la recerca i divulgació d’artistes catalanes, i es titula Manuel Viusà i Gertrudis Galí; potser el subtítol és més aclaridor pels qui no n’havien sentit a parlar: «Una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili»; encara que jo hi hauria posat, en l’intent d’assolir la difícil perfecció, «Una parella de patriotes catalans que també foren artistes».

continuar llegint

Amb cinc sous què fàcil és
jutjar sobre el bé i el mal

Al senyor Vicent Sanchis li ha costat quasi un mes i mig fer l’article de «fons» sobre Reagrupament Independentista d’ençà que me’l trobí a l’Assemblea d’RCat el passat 3 d’octubre. A Vicent Sanchis el conec des de les primeries dels anys vuitantes del segle passat quan, com a comercial de la revista El Temps, em visitava per a vendre’m espai publicitari en el dit setmanari (quina cosa, aquesta faceta la menysté al seu ridículum).

Fa pocs dies al senyor Vicent Sanchis un Jurat (on hi ha treballadors a les seus ordres) d’un premi convocat pel seu antic patró li ha donat un «Octubre» d’assaig, en una festassa que es fa al nou edifici que els catalans li hem pagat —i li continuarem pagant si el bon déu no hi posa remei— a Eliseu Climent, l’«activista cultural» més subvencionat, sigui pels governs pujolistes o pels tristspartits, en tota la història de la «repartidora» —directament: menjadora— de la Generalitat de Dalt.

continuar llegint

Una manera «legal» de fer volar bitllets

Fa uns cinc anys em telefonà una desconeguda demanant-me aixopluc per a una nova associació, sense mitjans materials per a pagar-se res. Es tractava de l’Agrupació de Perjudicats per la Incautació [sic] del Govern Franquista [APIGF], l’objectiu de la qual és aconseguir que l’actual govern espanyol pagui el contravalor en euros dels diners de curs legal emesos per la República espanyola i confiscats pel govern franquista espanyol (Burgos, decrets del 27 d’agost del 1938).

Els pocs sobrevivents que encara guarden el rebut lliurat per les autoritats franquistes espanyoles pel «paper moneda emès per l’enemic», mai no han aconseguit recuperar els seus estalvis. Aquells rebuts o vals han passat de generació en generació tot esperant de ser bescanviats, ni que sigui pels néts o renéts dels seus originals posseïdors. El famós «estat de dret espanyol», no sols és incapaç de defensar uns pescadors, sinó que actua en contra del mateix «dret» el qual se suposa li dóna justificació i carta d’estat…

Aquella bona dona que em telefonà fa cinc anys es diu Lídia i és filla de na Montserrat Capdevila, qui té uns dels rebuts mai no cobrats i és presidenta de l’APIGF. Vaig parlar amb el president —abans de ser sotmès definitivament a la UGT— del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria [CADCI] i em donà el vist-i-plau per a que l’APIGF usés del despatx del CADCI per a les seues necessitats de Secretaria i com a lloc de trobada.

Des d’aleshores la Lídia Jiménez Capdevila em té informat de les novetats al cas de la seua associació. Pels estudis d’una historiadora, sembla que l’operació de confiscació franquista del paper moneda republicà espanyol obeïa a l’interès dels colpistes d’evitar que fos admès en les transaccions amb tercers països, la qual cosa seria a l’origen de la necessitat del govern espanyol d’aleshores de vendre’s les reserves d’or del Banc d’Espanya, per així poder comerciar amb l’exterior.

Una pesseta d’abans del 18 de juliol del 1936 ara tindria un valor superior a dos eurons i mig, és a dir, mil pessetes d’aquella època avui serien, i sense comptar els interessos, més de 2.500 eurons! Els quatre gats associats fa cinc anys a l’APIGF ara són milers i disposats, si el govern espanyol no els retorna allò que és seu, a dur el cas als tribunals internacionals si convé. La corrupció, a Espanya, comença dins del mateix estat.

Corruptela o corrupció «menor»

Les dades, les imatges i la seua ordenació (excepte la d’ací damunt), les situacions, les marques, les matrícules, etc., del reportatge fotogràfic de més avall són autèntiques. Només els pensaments —és un eufemisme per a entendre’ns— del protagonista, el «treballador» de FCC, i els diàlegs amb terceres persones són fruit de la meua imaginació; amb tot, és prou sabut que la realitat sempre supera a la ficció, tingueu-ho en compte i sigueu prou generosos en jutjar la meua pobra aportació literària.

Dissabte 7 de novembre del 2009, ex Vila de Gràcia (Barcelona), un quart i mig d’una del migdia. Guaito pel balcó i observo una situació increïble: no me n’he adonat com ha pogut entaforar-se el camió de BCNeta! —de la Divisió de Medi Ambient de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC)— al damunt de la vorera de «mar» de la Travessera de Gràcia, a tocar de la vorera «Llobregat» del Carrer Gran de Gràcia, barrant gairebé el pas als vianants que van i vénen per la Travessera i impedint l’accés al post de l’ONCE; fixeu-vos també en el vehicle Seat vermellenc aparcat al damunt de la graella groga (la qual indica que no pots ni aturar-t’hi al damunt!). Penso en l’única possibilitat física d’encabir-s’hi el camió on és ara: reculant pel gual del pas de vianants del Carrer Gran…

continuar llegint

Els volem a casa!

De xoriços n'hi ha arreu. A Amèrica i a Àfrica, a Albània i a Alemanya. Els catalans ben segur en tenim tants de xoriços «propis» com els qui més, però gairebé passen desapercebuts perquè han de competir des de fa segles amb els estrangers: n'hi ha d'instal·lades nissagues de lladres senceres —en sentit estricte, o d'inspectors d'Hisenda (i d'altres funcionaris de l'estat: mestres, militars, civilons varis, etc.), en sentit ample—, provinents en major part de Castella, ara coneguda amb el malnom d'Espanya, i de les seues possessions i ex colònies ça i lla. El normal, també arreu, és de jutjar els lladres a casa. Però els xoriços catalans no gaudeixen d'aquest dret humà, se'ls enduen a París o a Madrit, algun n'hi ha de pet a Roma...

En el cas de ser un presumpte corrupte acusat d'haver cobrat presumptes comissions fent l'ofici més antic del món, que és l'ofici d'intermediari, el tracte s'agreuja si, endemés, ets un presumpte corrupte català —si jo fes parada a Mercabarna us asseguro que a hores d'ara ja seria ben lluny!—. Vindran uns senyors disfressats de verd amb cara de creure's molt mal pagats i se t'enduran i et tancaran, incondicionalment, a la presó a quasi sis-cents quilòmetres de casa, et segrestaran «legalment» gràcies a l'existència d'un tribunal d'excepció (romanalla directa de l'antic Tribunal de Orden Público franquista) on ara hi milita un curiós personatge que volia ser actriu i a la fi ha acabat actuant fent de «jutge».

continuar llegint

Digues-li Car[all]ot i empaita'l...

Sis milions d'eurons, a la immobiliària respiraren tranquils, allò que semblava impossible s'esdevingué: per fi s'havien venut la darrera «ganga» a Barcelona. Passeig de la Bonanova, núm. 30, davant per davant de Ganduixer, un àtic de primera, més de 500 metres quadrats, amb cinc places d'aparcament, mobles de cuina Boffi, electrodomèstics La Gaggenau, cuina de disseny En Linea Bcn, piscina exclusiva per als veïns (d'entre els quals un dels millors futbolistes del Barce).

En plena ofensiva de Madrit contra els corruptes catalans, algú podria explicar-me d'on pot traure un fracassat i bandejat pel seu propi partit mil milions de les antigues pessetes per a comprar-se una segona residència (que no desgrava)? De la primera, a Tarragona, ja en vaig donar notícia al bloc fa un any (el 31 d'octubre del 2008). Ahir la indiscreció del treballador d'una empresa de serveis em confirmà allò que un bon amic m'havia assegurat el passat dia 3 d'octubre. Amb tot, fa uns dies un mitjà digital en parlava a l'inrevés, és a dir, afirmant que no s'havia pogut demostrar la compra per part de l'interessat o per familiars seus.

«Messié» le Garsón, vol dir que no s'ha errat de corruptes aquest cop també?

L'àngel caigut acusa a altri de dimoni

Pujolàndia no és pas el país de les meravelles amb què ens encaterinava l'il·lustre jubilat —i no calla el paio!—; més aviat és el país dels «dossiers», el país dels monstres creats des del mateix poder per a perpetuar-s'hi els seus detentors. I aquests monstres tenen cognom: Barril, Bolaño, Fortuny, Reixach, Sellarés, etc., fa anys que recopilen i confegeixen dossiers d'«enemics» i, sobretot, d'«amics» —les cometes no són gratuïtes—. Són les bèsties negres de les clavegueres del sistema, els «intoxicadors» de la informació als quals recorren cada cop que convé els qui els mantenen a cop de subvenció o de càrrec privilegiat...

A les nou del matí d'avui, l'«ave Cuní» —quin altre!— ha fet sortir a l'Àngel Colom als «Matins...» de la TVE3 per a respondre a la notícia de portada del diari de les minyones en què s'apunta a Colom com a beneficiari de part dels diners robats pel «senyor» Millet. Una cosa sí és certa: la vinculació de Colom amb l'extrema dreta espanyolista és anterior al finançament del PI per part d'Aznar a través de Millet. Bé, potser no era concretament al PI a qui es finançava, potser només era a algun o alguns dels seus dirigents: Colom, Rahola, Solé...

continuar llegint

13 de setembre

Ja s'han escolat dues setmanes d'aquell diumenge a Arenys. Semblava el dia de la Festa Major de Catalunya, mai en un espai tant reduït no havia vist tantes estelades penjades de finestres i balcons: quin goig! Quanta de gent coneguda amunt i avall de la Rambla, hi havia estones que no podies ni avançar ni recular. Enguany, més que no pas l'Onze de setembre, el diumenge 13 assenyalà la fi del període de vacances —com es pot fer vacances amb el país ocupat?—.

25 de setembre

Avui hem conegut la sentència dictada pel magistrat Jaime Conejo Heredia, jutge d'Instrucció núm. 16 de Barcelona, en el judici de faltes contra el mosso que colpejà el meu fill Enric. Porta data del 9 de setembre (la vista fou el dia 3 del mateix mes) i diu, en llengua imperial: que condemna al mosso 9052, per una falta de lesions, a 30 dies de multa, a raó de 6 eurons diaris, i a indemnitzar l'Enric pels 10 dies que trigà a guarir-se, amb 25 eurons /dia.

Una petita victòria, amb reserves. Com es pot jutjar com a «falta» una agressió injustificada, amb abús de força i de poder? Si la llei no és igual per a tothom, és una llei que cal canviar. I encara no sabem com es diu l'agressor...

continuar llegint

«Volem l'Estat Català» no es pot dir

Demà, Onze de setembre, una colla d'entitats, botigues, plataformes, partidets i grupuscles diversos —si els hem de fer cas, tots diuen ser independentistes, sobiranistes...— han convocat una manifestació a la tarda sota el lema «Som una Nació – Volem l'Estat Propi». És a dir, la darrera revolució possible a l'Europa dels estats, la Independència de Catalunya, ni s'esmenta, no ens acolloníssim pas.

Proclamar, per enèsima volta, «som una nació», és una pèrdua de temps pròpia d'estúpids o de lladres de cervells: potser anem pel món, a cada ocasió o tothora, proclamant «sóc blanc», «sóc dóna», «sóc...», oi que no? Oi que havent-ho afirmat tants cops ja ho sap tothom? Els espanyols i els francesos, els nostres indesitjables veïns, prou ho saben de sempre que som una nació, altrament no s'haurien passat tants de segles volent fer-nos creure el contrari, tot intentant fer-nos desaparèixer.

continuar llegint

L'abús de la força només és «falta»?

Aquest matí ha tingut lloc la vista de faltes al Jutjat d'Instrucció núm. 14 de la nova «Ciutat Judicial» per l'agressió que patí el meu fill gran, l'Enric, quan acomplint el seu deure laboral la nit del 18 de març del 2009 va rebre, pel cap baix, dues garrotades contundents a mans d'un policia de la Generalitat de Dalt. Al banc dels acusats no hi era el qui, al meu entendre, aleshores era el màxim responsable d'aquella atzagaiada —i ho és també avui, per a desgràcia col·lectiva—, el conseller del Departament d'Interior, més conegut pel sobrenom de «Putosaure».

Els màxims responsables de VilaWeb, en Vicent Partal i n'Assumpció Maresma, han vingut a fer costat a l'Enric, així com l'advocat de la casa, encarregat de l'acusació. Quins han faltat avui a la vista —mancança, al meu entendre, molt greu— eren l'advocat i el representant del Col·legi de Periodistes de Catalunya (del qual l'Enric n'és membre) organisme que, al seu moment, anuncià presentar-se al cas també com a acusació. Quina mena de col·legi professional és aquest que no defensa els seus col·legiats ni s'hi interessa per res?

continuar llegint

Scrabble a la Festa Major

A la passada Festa Major de Gràcia (Barcelona), el Club d'Amics de l'Scrabble en Català (CASC) i els veïns del Carrer d'en Joan Blanques de Baix organitzàrem un torneig d'Scrabble que se celebrà al llarg de tot el dia 21 d'agost. Havíem encetat aquesta col·laboració el 2008 i enguany ja hi han participat una vintena de jugadors.

Abans de les deu del matí tot era a punt per començar, les taules, les cadires, els faristols, els taulers, les bosses de lletres, els diccionaris oficials (DOSC)... només calia inscriure's i esperar al sorteig. La presència d'experts jugadors d'Scrabble en català provinents de la Lliga Queimada (LQ) de Barcelona —la més antiga de Catalunya— donà més relleu al torneig amb la seva participació.

continuar llegint

Fugaç estada a Terra Alta

La nit del divendres 28 al dissabte 29 d'agost la vaig passar a la cambra 117 de l'Hotel Piqué de Gandesa. Feia més de cinc setmanes que no dormia així de bé, sense suar a desgrat d'haver tancat l'aire condicionat, amb la finestra orientada a l'Est ben oberta. El dissabte a primera hora la fresca m'acaronava encara en despertar-me per les subtils albors que apuntaven rere la Serra de la Vall de la Torre (la qual s'allarga fins a Les Camposines). Abans de posar peu en terra ja havia captat la imatge del tímid sol ixent amb el mòbil, quan el campanar em donà l'hora justa: dos quarts de vuit del matí.

Em bec un cafè fort amb una expressió de llet, assegut al tamboret del taulell del bar de l'hotel, mentre pago també el sopar d'anit i la cambra. A les vuit ja sóc camí del «cementeri nou» (del 1925), m'hi endinso fins al Corralet on soterraven als descreguts; el xiprer que vaig plantar després que em robessin el primer s'ha fet magnífic, arrelat a tocar de la tomba d'en Colau del Ros de la Maria Guapa i del seu fill Enric —el meu enyorat pare—. El roser ja ha fet totes les roses d'enguany i els lliris no floriran fins al febrer, amb el seu blau comiat a l'hivern.

continuar llegint

Els agents del PsoE a Catalunya

La serp informativa d'aquest insuportable agost —a banda dels «oportuns» incendis i la mancança de més nous «fitxatges» pel Barce— ha estat, sense dubte, la possible resposta «popular» a una probable retallada de l'estatutet de la vergonya per part d'un tribunal espanyol el nom del qual rima amb prostitució. Quan, al seu moment, el mateix estatutet fou retallat a les corts espanyoles després d'haver estat «aprovat» pel Parlament regional català, no ningú dels quins ara aüquen va proposar cap manifestació... Els sobiranistes catalans sí que es manifestaren però van passar per autonomistes.

Quin sentit té ara promoure aquesta resposta a un fet consumat —sigui quina sigui la decisió del constitucional— que no té apel·lació possible amb l'actual ordenament jurídic espanyol? Potser és que tal vegada els promotors de la manifestació són disposats a acudir als tribunals internacionals? em sembla que no. Aleshores, quin és l'objectiu de tant rebombori per una causa perduda?

Al meu entendre, l'actiu espanyolisme del PsoE —amb perfecta connivència amb el PpE— ha decidit de posar la carn al foc per acabar d'una vegada amb les cada cop més fermes posicions sedicioses de sectors de la societat catalana. Ara és un moment perfecte, amb la puixant crisi econòmica que s'agreuja a cada dia que passa, per acollonir al personal. L'amenaça del ministre «negre» d'augmentar els impostos a les classes «afavorides» (és a dir, els catalans) és una petita mostra del que ens caurà.

continuar llegint

En la mort d'en Claudi Romeu

El dia 5 de març d'enguany l'amic Claudi, mentre celebrava el seu setanta-tres aniversari, patí un nou infart; no era ni el primer ni el segon. A resultes del seu ingrés hospitalari i de les exploracions al cas, li fou detectat un agressiu càncer de pulmó, una nova malaltia a afegir a la ja dita cardiopatia, a la diabetis severa, a l'hèrnia discal i a d'altres xacres menors.

Amb en Claudi Romeu Juvé, a banda d'anteriors encontres escadussers ça i lla, ens començàrem a conèixer de debò a les primeries del 2002 a causa de la comuna implicació en la Comissió de la Dignitat aleshores creada. Quan els «voluntaris» i la «societat civil» no apareixien, és a dir, quan la feina a fer no comportava sortir a la foto o figurar amb nom i cognom a la nota de premsa, amb qui segur podia comptar —pel que fos i quan fos— era amb en Claudi (i amb una altra persona, força més jove, la qual després ha mostrat el seu talent literari).

continuar llegint

Essa de soroll i essa d'Scrabble
a la Festa Major de Gràcia

A les vuit del matí la rua ens ha despertat. El so dels timbals i les gralles —i el de les traques— és reconegut, nostrat: per a mi no és soroll. Fins i tot adormit m'és un so amable, amb regust antic, atàvic: és el so inherent al cuixot de la Mediterrània Occidental que habitem.

Avui comença la Festa Major de Gràcia, «la festa», la més coneguda arreu i que atrau més forasters. Envaïts per barcelonins i per «metropolitans», també per gent de tot el món, els soferts vilatans hi haurem de conviure amb moltes dificultats afegides a les pròpies de les corrues interminables de «visitants». Aquests dies el comerç tradicional de Gràcia és tancat, trobar-hi pa del dia o llet fresca és una proesa; de la resta no cal ni parlar-ne.

continuar llegint

Al moment més baix d'intenció de vot,
el PsoE reviscola gràcies a les bombes

Tal volta és una casualitat que Eta s'hagi fet present a Mallorca pocs dies després de fer-s'hi el Consell de ministres espanyol i, alhora, pocs dies abans de l'arribada del Borbó i llopada familiar... Amb tot és una casualitat prou notable atès que, posats a triar, qualsevol dels dos dies remarcats hauria estat força més notori. I el gruix de la policia espanyola ja fa dies que campa per l'illa, així que, si fa no fa, la dificultat per atemptar hauria estat la mateixa.

En època de més auge del turisme, l'aparició d'Eta a les Balears podria augurar, com s'ha afirmat, propers atemptats a la zona «Noreste» —usant terminologia militar espanyola— de la Península, coincident amb el territori de la «Comunitat Autònoma de Catalunya» (o quatre províncies), el qual s'hauria encarregat de deslliurar d'accions d'Eta l'actual conseller de la Vicepresidència de la Generalitat de Dalt quan el seu famós viatge a Perpinyà per pactar, és un supòsit, amb l'organització «abertzale» una treva en una porció del Principat de Catalunya.

continuar llegint

Calen caràcter i determinació per
dur Catalunya a la Independència

El proppassat dissabte 25 de juliol —ja us ho havia anunciat—, com a cloenda del Primer Cicle de Conferències a Montesquiu sobre l'Obra d'en Carles M. Espinalt, se celebrà a la Sala d'Actes de l'Ajuntament de dita població osonenca l'Homenatge a en Josep Planchart Martori, històric lluitador i president del partit Estat Català, fundat el 18 de juliol de 1922 per en Francesc Macià.

En arribar a Montesquiu vaig tenir l'agradable sorpresa de trobar-me a Daniela Grau i a la seua mare, Reina Humbert, vingudes exprés des d'Elna (Rosselló) per homenatjar a Planchart, en l'any que en fa cinquanta de la mútua coneixença. També em plagué força de veure Rafael Català, editor i nét de l'històric militant d'Estat Català Rafael Dalmau Ferreres. La guanyadora l'any passat del XII Premi Carles M. Espinalt, Imma Albó, vingué des de Vic, com el periodista i escriptor Miquel Macià del Grup Nació Digital; no m'adoní que hi era fins al final. Ja començat l'acte, causant-li visible trasbals al mestre de coq Josep Bullich, entraven l'historiador Josep Sort i família.

continuar llegint

«Si volem la Independència
ens hem d'espavilar i anar ràpids»

Al dinar del passat 8 de juliol, els companyons de la Colla del Dimecres de nou gaudírem amb la participació de l'estimat president Heribert Barrera, just dos dies després d'acomplir-se el noranta-dos aniversari del seu natalici. N'Heribert Barrera ens respongué amb el seu reflexiu enraonar a les qüestions que li plantejàvem entre plat i plat. Al moment de les postres la conversa se centrà sobretot a l'entorn de la possibilitat, promoguda per en Joan Carretero amb el Reagrupament, de presentar una candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament regional català en vistes a la declaració unilateral de la Independència de Catalunya.

Atesa la transcendència de les respostes del nostre il·lustre comensal, i amb el seu permís, en acabat el dinar em vaig permetre de gravar-li en vídeo un parlament a tall de resum del seus pensament i recomanació actuals. Pel fet de no disposar d'un micròfon extern, la càmera captà el soroll ambient del restaurant, dificultant-ne així la comprensió del discurs del president Barrera. Mercès a l'auxili d'un tècnic de so per fi us puc oferir a la vostra atenció aquell vídeo. Té una durada de cinc minuts i mig, però que ben aprofitats!

Vegeu i escolteu:

Parlament del president Heribert Barrera from Enric Borràs on Vimeo.

copyright by Enric Borràs, editor
És permesa la reproducció, per a fins no lucratius, sempre que es mencionin l'autor i el seu web: http://enricborras.cat
Vídeo gravat a les quatre de la tarda del dimecres 8 de juliol del 2009 al menjador del Restaurant Tarrida de Barcelona

Disparar canonades de fum

Ahir dissabte no vaig anar a la concentració convocada per Acte de Sobirania. D'aquesta meua mancança me n'acabà de decidir la fotografia que vaig rebre adjunta a diversos correus electrònics —tramesos per coneguts i desconeguts que així em volien animar a participar-hi— en què es veia, penjada al centre de l'Arc de Triomf, una gran bandera comunista tombada verticalment.

Ja al mateix web dels d'Acte de Sobirania dies enrere hi havia vist l'anunci de l'acte amb una bandera mig partida, posada també malament com a escut, que en la part superior en un cantó hi figura mig triangle blau i mig estel blanc i, en l'altre, mig triangle groc i mig estel roig. Malament rai —vaig pensar en veure-ho— si a aquestes alçades encara no ens posem d'acord en els colors de la bandera de combat, que altra cosa no és la bandera independentista de la IV República Catalana.

continuar llegint