EL LLAMP

Interludi
heroic

Recordo, fins i tot
abans de somniar en esdevenir editor, quan amb en Joan Crexell anàvem
a trobar, per a conversar-hi, aquelles persones amb les quals ens
sentíem deutors i agraïts, atès que n’havíem
pogut llegir els seus escrits (o que en sabíem de la seva
participació en tal o qual fet) que ens obriren els ulls a
móns nous de coneixement, sobretot de la nostra història
recent. No en faré pas la llista ara, només dir-vos que
els més joves podrien haver estat els nostres pares encara que
la majoria pertanyien a la generació dels avis i, en alguns
casos excepcionals, de la dels besavis.

[potser no s’observa prou bé a la fotografia, en Joan Crexell era pèl roig]

Aquesta dèria
per anar a trobar les fonts, pròpia d’un periodista
d’investigació com en Joan, em magnetitzava i m’arrossegava
a llocs i situacions a voltes extraordinàries. Mai no se
m’havia acudit que podria parlar amb els quins junt a en Francesc Macià
prepararien la invasió, des de Prats de Molló, de
Catalunya per alliberar-la; o assabentar-me, de la pròpia veu
dels protagonistes els quals des dels EUA havien treballat estretament amb
la OSS (precedent de la CIA) per envair Catalunya, ja sotmesa al
franquisme, preparant el desembarcament aliat a la platja de Badalona…

La sensació
d’ésser a tocar dels herois és gairebé
indescriptible: de la més amagada pregonesa del vostre cos
sentiu nàixer una força vital que ho pot tot, que us
confereix un poder infinit, sense aturador. És tanta
l’embranzida que, dies i dies després de l’encontre encara en
noteu l’impuls, i l’aprofiteu per posar mans a l’obra, i encomaneu
als qui són al vostre voltant de la mateixa il·lusió.

Aquests herois que vaig
conèixer, de la mà d’en Joan, eren gent aparentment com
els altres, però a tots els distingia un mateix tret: per més
edat que tinguessin, per més que la malaltia els colpegés,
per més patiments que la pròpia acció els hagués
causat, tots, tots sense excepció, lluïen una espurna en
llur esguard que els delatava: la guspira que encén la flama
de la llibertat. Per això els coneixereu, si mai teniu la gran
sort de trobar-vos-en algun.

I aquest esguard
espurnejant, després de tants d’anys, és el que em ve a
la memòria quan ara penso amb en Joan Crexell. El tenia a
tocar gairebé a diari i no me n’adonava!

Prova del que us dic és que quan la situació em duu a la fatídica idea de llençar la tovallola, que no hi ha res a fer… el simple exercici de remembrar-lo em reconforta, m’empeny al pensament positiu i a l’acció. El mateix que em passa amb en Joan em succeeix amb qualsevol dels altres pròcers de la pàtria que he tingut l’honor de conèixer; sé que ells potser no hi són, però mentre em quedi alè en mi seran vius.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!