A tall d'invocació

Aquest dissabte, a les set, parlaré de l’obra de Vicent Andrés Estellés al casal “Tio Cuc” d’Alacant. Forma part d’una sèrie d’actes d’homenatge al poeta que teniu al cartell. Estellés és un escriptor que m’apassiona i he parlat de la seua obra en llocs molt diversos d’arreu del domini lingüístic. Una vegada a Santa Coloma de Farners acompanyat de Miquel Gil (quin luxe!), ara fa uns anys. La xarrada del dissabte  l’he titulat: “Vicent Andrés Estellés i els grills que no va matar”. Una referència al fragment de Coral Romput on el poeta relata un fet  gens anecdòtic de la infantesa:

Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n’he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s’han mort,
potser ara se’m tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s’esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.
Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle…
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim
de xiquets agafant móres d’albarser
………………………………………………..