A tall d'invocació

Moltes coincidències fan pensar si l’atzar és quelcom més que atzar. Ahir vaig llegir llibres i vaig veure una pel·lícula amb un fort component intertextual. Ço és plens de citacions, d’al·lusions i d’evocacions literàries. Encara més: en alguns casos la intertextualitat servia per articular tota la trama. En primer lloc vaig llegir: Només ens queda l’amor, un conjunt de relats que publica l’editorial Bromera de l’escriptor gallec Agustín Fernández. Doncs bé, la història que obre el recull: “Un radiant silenci”, té poemes de José Ángel Valente, Pablo Neruda, Yeats, Paul Éluard i un fragment d’una novel·la de Paul Auster. Al llarg del recull, tornen a sentir-se veus d’escriptors–des de Kafka a Manuel Rivas– i, molt especialment, de José Ángel Valente. En el relat “Una història de fantasmes”, n’hi ha un preciós poema que em plau reproduir: “El amor está en lo que tendemos/ (puentes, palabras)./ El amor está en todo lo que izamos/ (risas, banderas)./ Y en lo que combatimos/ (noche vacío)/ por verdadero amor.”  
    Després vaig llegir La núvia d’Europa de Carles Torner (que veieu en la foto) i em vaig trobar amb el primer poema: “Marxa nupcial per a una difunta”, un pastitx del conegut poema de Salvat-Papasseit. Aquesta vegada, el poeta fa  un dur atac a la Rússia de Putin. Més avant, el poema “Rut desvetllada” és una recreació poètica –i un homenatge– a Maria Mercè Marçal. I en un poema més avant: “Transparència a la fira de llibre”, esmenta dues estrofes de Ramon Llull, i el poemari segueix amb una gran intertextualitat,  blíblica sobretot.  (n’hi ha més)

Per a reblar el clau vaig al cinema i veig: The Reader (el lector), un relat sobre l’alemanya nazi. Es tracta d’una història d’amor i d’una d’explicació de l’aparell nazi. El fil conductor de la història és l’amor a la literatura, a través de les lectures que el protagonista fa –des de l’Odisseaa Txèkhov– a una exmilitant nazi, acusada del que ara diríem “crims contra la humanitat”. La pel·lícula ens diu que podem ser ferms amb les conductes i alhora amables i bondadosos amb les persones. 
       I bé, cap conclusió i moltes preguntes: podem escriure alguna història al marges de les històries conegudes? podem parlar d’allò que siga sense necessitat d’esmentar versos o frases d’altres llibres? Les citacions, en general, fan un efecte de condensació i eleven el to d’un text, li donen lluïssor i potència. Serveixen per enriquir-lo, començant per contribuir a la diversitat de tons dins del text. Però no se’n fa una gra massa? És necessària tanta metaliteratura/ intraliteratura? És només una qüestió de postmodernitat? No dificulta l’accés del no lector a la lectura? 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!