A tall d'invocació

Acaba d’aparèixer, en català, la traducció d’un dels llibres més fascinants de la literatura japonesa i, potser, de la literatura mundial. Es tracta de L’estret camí de l’interior  de Matsuo Bashô, un clàssic japonés publicat el 1702, quan l’autor ja havia mort. En traduccions anteriors, al castellà, el títol ha estat diferent: Senda hacia tierras hondas (Antonio Cabezas, 1993) o Sendas de Oku (Octavio Paz, 1957). Dec a aquesta l’última, la d’Octavio Paz, el plaer de la descoberta.
    Ara, podem gaudir de la versió al català feta per Jordi Mas (el teniu a la foto) amb un pròleg excel·lent i una acurada edició (Edicions de 1984). El llibre és llig per un forat de queixal perquè és un compendi de breus anotacions sobre un viatge, a diversos indrets del nord del Japó, combinat amb haikus. El tarannà del llibre el sintetitza molt bé Octavio Paz quan diu que al text,  “La poesia s’hi barreja amb la reflexió, l’humor amb la malenconia, l’anècdota amb la contemplació”. (n’hi ha més)     

---

   Els dies i els mesos són passatgers de les eres; els anys que vénen i se’n van són viatgers; els qui passen la vida surant en un vaixell o envelleixen sostenint la brida d’un cavall converteixen els seus dies en un viatge i el viatge, en la seva llar.

   Després d’anys de contemplar amb recança els núvols solitaris avançant pel cel, vaig cedir a la invitació del vent i vaig vagar per la costa fins a la tardor de l’any passat, quan vaig tornar a la meva cabana, que dóna a un riu, i en vaig treure les teranyines llargament instal·lades.

Els primers passos
lírics; a Oku, canten
plantant l’arròs.

Ara, però, tenia davant meu un monument inequívocament mil·lenari, que havia suportat el pas del temps durant generacions i que em feia sentir en contacte amb els poetes antics. Vaig pensar que aquest era el premi per haver emprès un viatge com aquell i que havia pagat la pena arribar a la vellesa, i vaig vessar llàgimes d’alegria, fins al punt d’oblidar-me completament de la duresa del camí.

La silenciosa bellesa del paisatge ens omplia el cor d’una pau immensa.

Els pins són d’un verd profund, i les branques, assotades constantment pel vent salobre del mar, han pres formes retorçades que semblen obra d’un jardiner. El paisatge té una bellesa fascinant, com la del rostre d’una dona tot just acabada de maquillar. Devia crear-lo Ôyamazumi als temps remots que els déus d’alè vastíssim poblaven la terra? Cap pintor ni cap poeta podria reproduir mai una obra de la divinitat com aquesta. 
IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII

IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII

IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII
FELIÇ 2013  A TOTS !!!

IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII