A tall d'invocació

L’última sessió acadèmica ha estat, ara fa una setmana, a una de les classes de la Facultat d’Educació. Havien llegit La vulgaritat i altres tribulacions i el professor de la matèria em va convidar a fer una sessió de debat amb els alumnes. D’entrada, vaig parlar jo, però a poc a poc ells varen formular preguntes i feren observacions de tota mena, amb llibertat i amb interés. 
   Certament, va ser una sessió gratificant. No és sols per allò que fa sentir útil l’esforç d’escriure un llibre, sinó perquè vertaderament es varen mostrar com a ciutadans crítics, persones amb criteri, amb preocupacions i amb opinions. Però de forma reiterada va aflorar una idea constant d’apel·lació a la impotència amb fòrmules diverses: “i nosaltres què podem fer?”, “el culpable és el govern”, “no tenim mitjans a les escoles…” (n’hi ha més)    

 Vaig tractar de desmuntar les seues objeccions i els vaig incitar a l’acció. Prou sé que no és gens fàcil incidir en la realitat, però vaig insistir en la idea que hi ha poders fàctics capficats a deixar-nos amb aquesta sensació d’impotència. D’inutilitat, de les nostres accions. Un dels missatges que circulen en la societat dels nostres dies és que el món és com un deus ex machina dirigit de manera aliena a les voluntats ciutadanes.
   Vaig tractar de combatre-ho dient el mateix que dic ací: hi ha gent interessada que pensem que no podem fer res; és més: com més va més necessita la nostra infantilització (que ens dediquem a comprar, a divertir-nos en ximpleries: grans Hermanos, programes de cor…) i així serem més fàcilment manipulables. Per això hi ha molta gent que davant d’un problema, en compte de buscar una solució, espera la intervenció de l’estat, de la conselleria…
    Però res d’això és cert. És important l’acció i és important el pensament. Cada cosa que pensem o que fem influeix, crea precedents, activa energies en un sentit o en un altre. Res no és debades. Hi ha molta gent esperançada, solidària, honesta, lluitadora… –molta més– de la que els mitjans ens mostren. Les realitats s’entossudeixen a seguir existint per molt que els mitjans –i els seus amos– les tracten d’amagar. Les dictadures i les mentides acaben podrint-se, desintegrant-se…
     Amb aquest pensament us desitge un BON ANY 2011!
                    

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!