A tall d'invocació

Aquest cap de setmana he llegit —i en alguns casos rellegit— els textos que formen el volum d’assajos, Causar-se d’esperar, de Joan Fuster. Un títol dolent per a un llibre deliciós, de 1963. L’escriptor aborda assumptes diversos que van des de l’antisemitisme a la literatura bucòlica tot passant per parlar de coses com la forquilla o el gos, en un àmbit més domèstic. El volum s’inicia amb un text sobre el colonialisme, penetrant i—dissortadament— actual, on compara les societats occidentals amb les islàmiques. Per a culminar la descolonització, escriu Fuster, els països “han de rebel·lar-se contra les pròpies autosuggestions col·lectives”. L’obra d’alguns escriptors —Maragall o Riba— sempre amb un pretext o altre, inspira pàgines brillants. La crònica d’un viatge a Segòvia, amb tota mena de digressions i amb una ironia saludable, és una peça extraordinària.Com també el relat d’una nit d’insomni. Hi trobem un Fuster que s’acosta a l’escriptura íntima, que no defuig l’ingredient anecdòtic i quotidià. Però el de Sueca es mou en un camp d’idees, d’aclariments de malentesos, d’exposicions que desfan prejudicis, amb rigor analític i amb sentit comú. (n’hi ha més)   

        Després de cinquanta anys de la seua publicació, el llibre té una frescor vigorosa. Sembla escrit despús-ahir. Amb una sintaxi dúctil, nerviosa, matisada que trasllada tot el sabor d’una conversa, amb remarques, repeticions, alguna que altra paraulota… (I que és un bon assaig, sinó un succedani de conversa?) Fuster també usa i abusa dels recursos tipogràfics, com els dos punts (:) i les paraules en cursiva, tot elevant cada escrit a una partitura de tonalitats diferents, amb modulacions de veu canviant. No només hi ha observacions acerades, digressions fluïdes i oportunes, sinó que resta tot esguitat d’humor, en una mena continuada de sagacitat divertida. Un clàssic? És difícil parlar de clàssics en un llibre de la família dels de Montaigne, però pel cap baix s’hi acosta. 

         El resultat d’allò escrit pel de Sueca no deixa de ser d’un valor considerable; ell les anomena “proses divagatòries, de tímida especulació, oscil·lant entre la ironia i la bona fe”. El fet cert és que són una escriptura amb solatge, amb idees, amb arguments i contrarguments, que ens fa veure de forma clara algunes idees òbvies. I això ja és molt!  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!