A tall d'invocació

 amb passejos silents per Gines. Tot en calma, amb l’inici del bon temps i amb poques ganes de fer faena. (I el seté va descansar –va dir aquell.) Però no és del tot cert: he llegit amb retolador fosforescent a mà, he fet anotacions… i encara altres faenes. 
   Passejar ha estat molt agradable: primer perquè ha fet bon temps i, després, perquè com està la carretera comarcal tallada, el silenci era absolut (o quasi). Els ametlers florits eren, a més, un detall ambiental impagable. Que bonic!, Que bonic!, Que bonic!  (n’hi ha més)
         

Caminant, caminant vaig fer cap al racó de les Tovaines, les Torres i les Almasseres. Amb llomes plenes d’arbres en flor blanca o delicadament rosada. Que bonic!, Que bonic!, Que bonic! I després vaig baixar a Canet, La Verinosa i Gines travessant un camí que semblava un decorat japonés. (Trepitjava la senda d’Oku?) I vaig seguir mirant i olorant la floració com un amor primerenc o madur, però que m’arribava a l’ànima. I amb una llum dolça que invitava a escriure haikus, encara que no en vaig fer cap. Que bonic! Que bonic! Que bonic! Vaig veure una ombra caminant, després en acostar-me vaig conèixer un iaio estranger. Déu meu quantes hores sense veure ningú! Com una escultura de Giacometti, tenia el cos i la cara plena de furgats, de bonys… I les cames llarguíssimes!
     I vaig seguir fins arribar a casa i encendre el foc, olorar fum, mirar, amb concentració, la terra dels tossal d’enfront que tenen colors especials, potser perquè encara no estan explotats per la banalitat publicitària. I així vaig passar el dissabte fins arribar la poqueta nit.         

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!