Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

ESTRATÈGIA DE GUANT BLANC

Estratègies de guant blanc Tinc la feina a uns 30 km. de casa. Sempre que puc procuro desplaçar-m’hi en transport públic. No haver d’estar pendent del volant em permet contemplar el paisatge, submergir-me en les meves cabòries, llegir… I fins i tot conèixer algun passatger, tal com em va passar no fa gaire. Era una senyora de Guinea Equatorial. Xerrant xerrant vaig tenir curiositat per saber quines llengües eren les habituals en el seu país. «El español. Como aquí», em va deixar anar com si es tractés d’una evidència científica. En veure la meva cara d’incredulitat, va afegir immediatament: «fuimos una colonia de España. Por eso nuestra lengua es el español».

Jo vaig insistir que estava convençut que a Guinea hi havia llengües autòctones. Aleshores, em va respondre que hi ha «dialectos com el fang o el bubi, de la misma forma que aquí hay el catalán, valenciano, vasco». Només es volia reconèixer en la llengua dels qui la van aculturar. I és que se’n sent infinitament agraïda. Algú ha fet creure a aquesta guineana que les llengües africanes són impresentables per anar pel món. Per això no li fa res ocultar els orígens.

Abans d’abandonar Guinea Equatorial fa uns 40 anys, els espanyols també ho van deixar tot «atado y bien atado». Tant és així, que ara que ja no hi són el discurs lingüístic colonial roman enquistat en la ment d’aquest poble africà com una veritat absoluta. O sigui, que qui actualment enterra en vida la seva identitat lingüística són els propis guineans. Persuadir el colonitzat perquè sigui ell qui es cavi la tomba és també uns dels objectius del nacionalisme d’Estat a casa nostra. És una jugada de guant blanc: així la metròpoli no s’embruta les mans. Curiosament les polítiques estatals practiquen la tolerància zero a l’hora de combatre els incendis intencionats, de retirar del mercat productes sense autorització, d’extremar les precaucions sanitàries quan hi ha una passa, d’evitar riscos laborals, de penalitzar qui és deshonest amb hisenda…. Ara bé, si la crisi afecta a l’ús interpersonal del català, llavors cal ser liberal.

Intervenir a fi i efecte de reflotar la nostra llengua és qualificat per certs sectors d’intransigència i fonamentalisme. I més si hi ha una normativa amb capacitat sancionadora. En aquest sentit, l’escriptor Quim Monzó és del parer que «una llei justa és, precisament, el contrari d’una llei despòtica. Però, perquè de debò sigui justa, ha de poder sancionar aquells que, per perpetuar la seva moma, pretenguin no fer-ne cas» (dins el llibre Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes). Pocs també són els que qüestionen l’enduriment de les normes de circulació. Aquestes mesures tan estrictes són interpretades com una acció en favor del bé comú i, per tant, una resposta necessària per reconduir el panorama. Per això, no tindria ni cap ni peus titllar d’integrista ni de dogmàtica una reacció ferma davant d’irregularitats i possibles desgavells posteriors.