Emigdi Subirats i Sebastià

Esperança Camps Barber va nàixer a Ciutadella el 1964. És una periodista i escriptora. Comparteix actualment la seua residència entre València, Mallorca i Menorca.
* El 2 de juliol de 2015 va ser nomenada consellera de Transparència, Participació i Cultura del Govern de les Illes Balears.
* Com a periodista de televisió, va ser una destacada redactora del Canal 9, molt crítica amb la decisió de tancar-la per part de la Generalitat Valenciana.
* El 2020 començà un nou recorregut per la ràdio d’À Punt, després del seu pas per la televisió com a subdirectora d’informatius no diaris.
*Des del setembre del 2020, és la cap de redacció de Vilaweb al País Valencià.
* Com a escriptora, fins ara ha publicat set novel·les. Entre les més recents, Naufragi a la neu va rebre el premi Blai Bellver de Xàtiva el 2011 i El cos deshabitat va ser guardonada amb el premi El lector de l’Odissea.
* També ha publicat diversos contes i novel·la breu com Col·lecció particular el 2012.
* Ha participat en obres col·lectives, com ara El llibre de la Marató 2009.
* Ha guanyat diversos premis literaris del País Valencià amb altres obres anteriorment, com ara el Joanot Martorell de narrativa de Gandia el 2003, el Ciutat d’Alzira de novel·la el 2004, el Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa el 2004, el Premi de Narrativa Bancaixa Vicent Andrés Estellés el 2006.
* Juntament amb els escriptors valencians Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó, forma part del col·lectiu Unai Siset, que l’any 2010 han publicat el llibre conjunt Subsòl.
* Al Festival Tiana Negra 2016 va aprofitar l’ocasió per donar a conèixer La cara B, de Llibres del delicte, i L’illa sense temps, de l’editorial Meteora.

Obra literària
* Ja t’ho diré, dos o tres rams de locura. 2003. Enllà de la mar. 2004 (Premi Joanot Martorell de narrativa de Gandia 2003). Quan la lluna escampa els morts. 2005 (Premi Ciutat d’Alzira de novel·la 2004; Crítica dels Escriptors Valencians de Narrativa 2004). Zero graus. 2006. Eclipsi. 2007 (Premi de Narrativa Bancaixa Vicent Andrés Estellés 2006). El cos deshabitat. 2009 (Premi El lector de l’Odissea 2008). Zero graus.2010.Naufragi a la neu. 2012 (Premi Blai Bellver-Ciutat de Xàtiva, 2011). Vertigen (coautora amb Empar Marco) 2014. La cara B. 2015.
L’illa sense temps 2016. La draga. 2017.[10]

Ha estat guardonada amb: 2003: Joanot Martorell de narrativa, per Enllà de la mar 2004: Ciutat d’Alzira de novel·la, per Quan la lluna escampa els morts 2005: Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa, per Enllà de la mar 2006: Vicent Andrés Estellés, per Eclipsi 2008: El lector de l’Odissea, per El cos deshabitat
2011: Ciutat de Xàtiva, per Naufragi a la neu 2014: Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, per Naufragi a la neu

PROSA POÈTICA
Tantes coses lletges que diuen de tu, i tu calles. Callaves abans de i calles després de. Tu, que tens tanta facilitat, et diuen. Tu, que sempre ets a les xarxes, et critiquen. Tu, que sempre tens alguna cosa a dir, et retrauen. I tu calles. Podries escriure alguna cosa al blog, et demanen. Ara ja no hi ets i ells continuen dient, exhibint-se i tu calles? La gent ho espera, insisteixen. T’exigeixen que reaccionis, però calles. Ets així, tu. No vols rentar la roba bruta davant els nassos dels veïns. Calles i callaves. I atorgues i atorgaves, pensen. Calles i atorgues, et critiquen. Calles i atorgues i et critiquen i s’espanten i et diuen si no et defenses ells guanyen. I encara ara llegeixes femta als diaris. Però tu calles perquè penses que el silenci, ara, encara, és el teu deure. Perquè la veïna del segon tercera no n’ha de fer res si aquest o aquell altre no fa bé la seua feina, o és lent. El veí de l’àtic, que cada nit arriba ben gat, no ha de saber que vas descobrir de bon principi que hi havia algú que cobejava la teua cadira. O sí? Tal vegada seria bo que el de l’àtic, la del segon tercera i aquella executiva dels tacons vertiginosos sabessin que des que vas arribar hi ha hagut gent que t’ha dit a la cara que no ets digna de ser allà on ets. Que no et mereixies el càrrec. Que no havies picat pedra. Que sense militar, etcètera. Ara també toca que ho sàpiga el cambrer del bar de baix, la perruquera de la cantonada i la professora de literatura comparada a la universitat. Tots ells han de saber que quan et deien aquestes floretes tu somreies i t’obligaves a fer millor la teua feina. En silenci, és clar.

Només una vegada, vas parlar. El dia que te’n vas anar. El dia que els vas dir heus ací el meu cap. No parlam el mateix llenguatge. No sé si som digna o no del càrrec, però he vingut a treballar, no a defensar una poltrona, no a engreixar l’ego, no a escampar consignes a tort i a dret. Aquell dia els vas desitjar sort i ventura. I vas tornar al silenci. Al respecte que molts confonen amb.

Saps del cert que els periodistes no són amics dels polítics. Tu ets periodista i saps quina és la menja que els engreixa. Saps també de la promiscuïtat entre periodistes i polítics. Saps com els excita la possibilitat d’una història. És clar! Així és l’ofici més bell del món! I saps com és de fàcil travessar la barrera. M’han dit que. Sí, però tal vegada. No, no és cert, però si mires a l’altra banda veuràs que aquell altre i. M’ho pots confirmar? I fa mil anys que no viu aquí, no en té ni idea, no coneix ningú, és antipàtica, té una capelleta, només pensa en, i allò altre ni ho ensuma, és fluixa i insegura, no aguanta la pressió, treballar amb ella és un infern, no en té ni idea, no resol problemes, i no té habilitat per coordinar i té dificultats per relacionar-se amb el món exterior. I no sabia com es feia la seua feina de consellera. I. I tu, que ets periodista, dibuixes una frontera perquè ara ets política, detestes aquestes pràctiques i no li dius al redactor que aquell altre és un vago o que el del costat és un gelós i un envejós i que presumeix de, o que tal vegada convindria mirar si són necessaris tots els viatges que fa i etcètera. Tampoc no expliques d’on vénen les limitacions pressupostàries ni. Tu no ho dius. Tu calles. Fa mesos que calles. Tampoc no surts a desmentir res. No els dius que les dades són falses. De què t’has de defensar? De qui? Es desmenteixen els rumors? Tornes al silenci. El silenci que no atorga sinó que respecta. El silenci que manté la lleialtat en què creus, la bona educació, el valor de la paraula donada. La correcció. El valor d’un silenci que no té preu però que et surt molt car. El silenci de no pagar una garrotada amb una garrotada. El silenci que t’ha dut de tornada a casa. El silenci eloqüent. El silenci del poeta, és paraula la vida, vençut silenci foc que revifa la fullaraca morta de les hores*. Qui ara ocupa la teua cadira és. Qui ara somriu a les fotos és. Qui ara fa més feina que ningú és. Qui ara continua viatjant més que ningú és. Ells no callen ni atorguen. Continuen xerrant per davant i per darrera. Paraules llefiscoses. Sintagmes que continuen enverinant de fel les converses amb els teus amics. Els amics que et coneixen de fa anys i que saben de quina pasta està fet el teu silenci.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!