Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
El Tribunal suprem ha volgut deliberadament atacar la peça fonamental del sistema educatiu català i, a la vegada, minimitzar una mica més l’autogovern nostrat i la cultura catalana. L’atac contra la llengua catalana ha estat brutal de nou, propi del sistema polític colonial que fa imperar Espanya des de fa tres segles a casa nostra. Poden guanyar, perquè poden imposar el seu criteri polític com han fet en aquesta sentència. El que no poden és silenciar la ciutadania catalana. Els següents dos poemes són vibrants i reflecteixen la resistència catalana arreu, i el crit a favor del català a l’escola i a la societat.El primer és del cantautor Tomàs Bosque, de la Codonyera (Matarranya), on s’escriu la clara llengua d’Espriu:
Lluït i blanc és lo meu idioma,/ fet de música i combats,/ en centúries passades de paraules./ De lluny ens ve la veu a gola/ i anomenem les plantes i animals/ en encertades lletres heretades./ Escriure, no escrivim encara prou:/ ens van furtar les plomes fa vuit segles./ Diuen els que no ho sabent tot/ i els que hi saben ben poc,/ que esta llengua és basta./ Oh! per favor, savis de cagalló,/ opineu si voleu,/ arremangueu-tos i descobrirem vostres misèries./ Vols dir, amic cantor,/ que el vostre Chapurreau de l’Aragó,/ és clara llengua, és català del bo?/ Així mateix, respectable senyor,/ veniu …només al Guadalop,/ i els camperols d’allí,/ sens cap esforç,/ us donaran una lliçó.
L’altre poema-cançó, tio Canya, del grup valencià Al Tall.
En la pobla hi ha un vell/ en la pobla hi ha un vell/
que li diuen tio Canya:/ porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,/ i una faixa morellana./
Tres voltes només va anar/ el tio Canya a València:
/ primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella./ La tercera va jurar/
de no tornar a xafar-la;/ que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara./ Set vegades va fer cua,/
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,/ per no saber expressar-se,/
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters./ Aguantà totes les burles,/
les paraules agrejades,/ i a la Pobla va tornar.
Tio Canya, tio Canya,/ no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou/ o et farà fum la teulada.
Tio Canya tingué un fill/ Tio Canya tingué un fill/
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra/ porta gorra i brusa negra,/
i una faixa morellana.
Bé recorda el tio Canya/ quan varen portar-lo a escola/
set anys, la cara ben neta,ulls oberts, camisa nova./
Però molt més va obrir els ulls/ el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre/ parlant de manera estranya.
Cada dia que passava,/ Cada dia que passava/
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre/ per por a que el senyor mestre
/ i fera alguna pregunta./ Aguantà càstigs i renyes/
sens gosar d´obrir la boca/ i l' escola va odiar.
Tio Canya, tio Canya,/ no tens les claus de ta casa:
/ posa-li un forrellat nou/ o et farà fum la teulada./ C
ròniques del carrer diuen
cròniques del carrer diuen/ d´uns nets que té el tio Canya/
que són metges a Valènciaque són metges a València/
professors i gent lletrada./ Quan a estiu vénen al poble,/
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta/ parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves/ expliquen que el tio Canya/
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara./ Mai parlen en castellà/
mai parlen en castellà/
com han après dels seus pares,/
sinó com la gent del poble,/
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya./ Reviscola, tio Canya,/
amb gaiato si et fa falta/ que a València has de tornar/
Tio Canya Tio Canya/ no tens les claus de ta casa:/
posa-li un forrellat nou,/ perquè avui tens temps encara
http://www.youtube.com/watch?v=zGYtn4YVg6k
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!