Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
1 de setembre de 2013
0 comentaris
La Via catalana per la independència: el camí a seguir
La via catalana per la independència suposarà la màxima representació de tot un poble. Aconseguirà aplegar centenars de milers de persones amb un sol ideal: la independència nacional, sense tergiversacions ni rebaixes. El dret a decidir dels catalans i de les catalanes no hauria de causar cap tipus de controvèrsia si hi hagués una cultura democràtica a l’estat espanyol, cosa que sempre estar a anys llum encara. Espanya ni és federal ni és plural, ni està en vies de ser-ho. Ja deia Ortega Gasset que el concepte de l’Espanya imperial només es podia entendre per ments castellanes, les quals semblen impossibilitades a entendre un concepte de pluralitat política o cultural. Quant al fet nacional català, mai abans havia hagut cap nació en vies d’independització a Europa amb tant de suport ciutadà. Ni Eslovènia, ni Eslovàquia, ni Lituània, ni Letònia, ni Estònia, per posar el nom d’alguns dels nous estats instaurats durant els darrers 25 anys, havien donat mostres d’un clam ciutadà tan important, i amb suport polític tan majoritari.
L’Assemblea nacional catalana ha superat totalment els marcs corrossius partidistes i s’ha convertit en una entitat emblemàtica i ben estructurada, que ha de coordinar el suport per al procés independentista. El treball ha estat infinit i rendible. S’han organitzat tot un seguit de cadenes humanes arreu del món, que han estat un exemple de fidelitat a la causa catalana i d’organització. L’estelada ha arribat a llocs com Austràlia, Suècia, Escòcia, la muralla xinesa, ciutats nordamericanes i sudamericanes, Brussel·les o Londres, on s’aplegaren 800 persones. És molt difícil de trobar un suport ciutadà superior en altres col·lectius nacionals.
Les manifestacions del juliol de 2012 (organitzada per Òmnium cultural) i del setembre de 2012 (organitzada per l’ANC) van alterar totalment el panorama polític. El procés de consultes per la independència va ser l’engranatge, la clau veritable de l’èxit aconseguit. La participació ciutadana va ser immensa, malgrat que van rebre el menyspreu de la premsa partidista i de la cavernària, així com d’algunes formacions del ni carn ni peix.
Tenim a tocar la independència, i ens ho hem de creure. Una frase agosarada, que molts podrien contradir amb els arguments de sempre i l’habitual negativisme d’aquell que és gat escaldat. Tot i això, la ciutadania va uns quants passos endavant respecte als partits polítics, i aquest cop no pot haver-hi marxa enrere. Els partits del dubte s’estan desmoronant. No hi ha alternativa perquè la Generalitat de Catalunya no té cap futur polític des que es carregaren impunement l’estatut en època ZP. No serveix la pedagogia amb Espanya, que s’ha intentat fer durant 38 anys i ha rebut portada al nas.
La gestió del procés independentista és importantíssim. No s’ha de sentir exclòs ningú. No em val però allò de si no ets independentista ets titllat de fatxa. Durant anys la discriminació profunda l’han viscuda els i les independentistes, amb regust de terrorisme o de radicalisme. Justament l’ideal independentista era altament compartit a la societat, s’ha provat majoritari. La gestió ha de ser la d’anar dialogant amb tot aquell que vulgui entrar en diàleg. De fet, hi ha partits que s’han exclòs i que prefereixen posicionaments unionistes i espanyolistes, donar suport a aquells que pretenen liquidar l’escola catalana arreu i que volen garantir que els impostos dels catalans i de les catalanes omplin la caixa estatal, el rendiment de bona part dels quals se’n beneficiï aquell que impossibilita el dret democràtic de la nostra col·lectivitat.
Els nostres pobles s’han mobilitzat com mai. A Campredó superarem les dos-centes persones que s’aplegaran al tram de Camarles, mentre altres ho faran en altres indrets com Alcanar. Mai abans s’havia aplegat tanta gent local per una causa!
Tenim a tocar la independència, i ens ho hem de creure. Una frase agosarada, que molts podrien contradir amb els arguments de sempre i l’habitual negativisme d’aquell que és gat escaldat. Tot i això, la ciutadania va uns quants passos endavant respecte als partits polítics, i aquest cop no pot haver-hi marxa enrere. Els partits del dubte s’estan desmoronant. No hi ha alternativa perquè la Generalitat de Catalunya no té cap futur polític des que es carregaren impunement l’estatut en època ZP. No serveix la pedagogia amb Espanya, que s’ha intentat fer durant 38 anys i ha rebut portada al nas.
La gestió del procés independentista és importantíssim. No s’ha de sentir exclòs ningú. No em val però allò de si no ets independentista ets titllat de fatxa. Durant anys la discriminació profunda l’han viscuda els i les independentistes, amb regust de terrorisme o de radicalisme. Justament l’ideal independentista era altament compartit a la societat, s’ha provat majoritari. La gestió ha de ser la d’anar dialogant amb tot aquell que vulgui entrar en diàleg. De fet, hi ha partits que s’han exclòs i que prefereixen posicionaments unionistes i espanyolistes, donar suport a aquells que pretenen liquidar l’escola catalana arreu i que volen garantir que els impostos dels catalans i de les catalanes omplin la caixa estatal, el rendiment de bona part dels quals se’n beneficiï aquell que impossibilita el dret democràtic de la nostra col·lectivitat.
Els nostres pobles s’han mobilitzat com mai. A Campredó superarem les dos-centes persones que s’aplegaran al tram de Camarles, mentre altres ho faran en altres indrets com Alcanar. Mai abans s’havia aplegat tanta gent local per una causa!
La via serà un procés magnífic i una gran festa de la catalanitat. Les pancartes i les estelades roges i blaves aniran al costat del so de la gralla i la dolçaina, del tabal i del sac de gemecs, de cobles sardanistes i colles de jota. Tots i totes viurem el nostre moment en la història. La independència és el camí de Catalunya, dels Països Catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!