Aquests tres poemes conclouen el cicle “I en faig bandera” en homenatge a Joan Cid i Mulet (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982), un gran home de lletres, un apassionat polític catalanista, republicà convençut, que avui serà nomenat fill predilecte de la ciutat de Tortosa. Un dia esperat des de la Comissió organitzadora del naixement d’aquest intel·lectual ebrenc.
13 Amb els meus
Sé d’aquell remot indret on ix el sol cada matí
i tot s’adorna en un instant de colors ben clars.
Sé, però, d’un altre lloc amb tots els privilegis,
on el pare riu i parla i uneix en un sol cor
tot un univers de sentiments, parles i enyors.
I la dona ocupa el seu lloc d’enginy humà,
i rep i dóna, en sap de donar amb joia consumada.
Creixen les arrels comunes arreu d’una nova
escena de vida ara feta nostra amb força inherent.
Són d’ací i d’allà, d’arrels llargues i lleugeres!
No en saben de records, no en volen saber.
Amèrica, Amèrica, és un nou crit que els calma.
I en faig bandera, de la meva nostàlgia trista
i dels mals aliens impertorbables!
Ells escolten altres músiques, altres planys
de jocs humans que els fan saber de la vida.
Sort indomable que el pa d’avui és blanc i tendre,
l’ahir ronser ja no interessa gaire al so entusiasta
de allá en el rancho grande, allá donde vivía
on segueixen sent els reis de casa i dels nostres cors.
14 A Mèxic i a casa
Busco paraules que rimen, càntics d’esperança:
un poema musical, quelcom especial en l’ànima.
Una veu que encadeni el cos i l’esperit per sempre
i dignifiqui l’art de la paraula.
Sóc el poeta de la tarda, que té l’amor com a lema
i composa una poesia tendra amb ideals que mai no frena.
Canto a la natura pura, al color del cel i a la llengua innata,
a la bellesa col·lectiva de la terra!
Conreo paraules llemosines, inspirades en la claror de l’alba.
Recança immediata d’una història d’injustícia
frustrada per una arma: sigui ploma, pistola o carta magna.
Mussito tendresa i canto la plenitud de la idea sana,
encara no em canso de la defensa impàvida de la terra.
I en faig bandera, del meu poema!
Cobreixo tendrament els refugis dels meus somnis,
car somniar no està prohibit encara.
M’han usurpat el temps immens!
I ara sento el destí de la nit, la claror irrecuperable
d’un moment, empelts d’il·lusió magnificada.
Cel sense estels, nit sense lluna, una presó de la impotència.
15 I aquí en el meu món
El meu món gira envers horitzons amb sols radiants
que assosseguen les ànimes enclotades de sal.
M’inspiro! I anhelo de cop els camins plàcids de llum
– les il·lusions castigades de la història –
en aquells somnis capciosos que regiren el temps,
un temps llunyà que esdevé espill d’elegància.
I fem sentir les nostres visques a la vida!
En un joc d’acer que encomana alegries superbes,
en un hivern de núvols blaus que escolta el rossinyol
i la cardina que refila en els arbres nus.
Faig enarborar senyeres a ratlles que em fan volar
– roges i grogues -, espills de sang, d’estima,
d’arrels llargues, eternes, immortals.
Enyoro l’aire humit d’un riu d’estels,
amb el seu just cabal irregular i destí impecable.
Estranyo eixa terra càlida que ens enraona
amb un accent que desprèn regust d’arròs fructífer,
es bateja amb oli de farga amb milers de sabors
i arrela arreu del nostre univers de plany.
I en faig bandera de tot allò tan meu, de tot.