Emigdi Subirats i Sebastià

I
Sento la basada d’una tarda
angoixosa que em crema,
que serà del nostre sinó
en el temps amb calor s’engreixa
i a voltes travessa les barreres del sol?
Sento ja embriaguesa
profunda, de camps nus,
caminars molt secs que suen,
belles primaveres se’n van
i estius infernals ens abracen.
Criden esparverats uns ocells,
ells ja no senten el cantar
bell,d’aquell que està content.
Sento que fugen les idees,
la vida sense impuls s’estanca.
La flor de l’ametller s’esvaeix. 

II
Sento muda la veu de molts humans,
em preocupen els mals passos,
no em comuniquen gaires sensacions,
mai no entenc els camins que emprenen.
Penso que hi ha altres horitzons,
miro i m’embarco potser sol,
però sé que cerco quelcom bo,
car no sóc cec, ni sord i parlo.
Em refugio en la bella poesia,
que s’inspira amb l’ús d”una bella paraula.
Una novel·la realista, d’història pura,
em ficciona allò que de veritat passa.
No entenc l’absència de sentiments,
busco el vers en cada cosa,
vull creure que la vida és un vers,
i no un somni, d’on mai no es desperta.

III
He agafat un llapis blau
i estic escrivint quatre paraules.
M’envolten els meus gossos
que dormen, gaudeixen de l’oci,
que els hem atorgat de per vida.
Uns gatets petits estan aprenent
a viure, encara mamen,
depenen de sa mare
com tots depenem d’alguna cosa.
Mentrestant l’aigua del pou
està omplint la bassa per regar l’hort,
l’olor a taronger m’alliçona.
L’aigua és l’essència primera del nostre planeta.
En beure un glopet revius,
et refresca l’¡anima i et rega el cos.
Potser acabaré aquest relat
d’idees sorgides espontànies,
res cercat, tot improvisat,
que no passarà a la història.
No sé si estic escrivint alguna cosa
que es pugui englobar
em satisfà anotar el que sento.