Emigdi Subirats i Sebastià

A voltes, em vencen desesperances
de les il·lusions naufragades
pels ideals vençuts.
De sobte
s’encenen els llums
dels cels dels mons,
de benaurances
amb colors somniadors,
que aparten les fronteres
d’hiverns infernals
instaurats en primaveres,
i bec de les aigües més clares
llavors.

Paraules amoroses saben
construir esperances
que tenen bon final,
amb viatges de cupido,
amb els aires marins
que inspiren les nostres ànimes,
a ritme d’onades
i de sals alliçonadores. 

Són tot les paus
possibles deliris macerats
amb clares
aigües de l’ahir de l’enyor.
Amb aletejos softs
els cossos sospiren
recances ennoblidores.
Onegen els estendards
d’antigues races combulgides.
Encara no enteses.
Les literatures negres
llegeixen els deliris innats
que m’inspiren.
Ecos d’altres mons ressonen,
en els espais de vides
més entenedores.

Quan les paraules recorden
lligams d’esguards en hores sanes
uns bells moments de record grat,
ens planyem d’enyorança
d’un passat difícil però sa.
La història ens marca un nou parany.
La vida avança a passos llargs.
El progrès abarateix l’esforç humà
però no compra la felicitat.
En un malson de rapidesa
reviu l’infant tranquil i humà.

Brota de la terra seca,
com una planta verda, el sentiment
recerca quelcom malentès
entre pors i desigs incompresos.
Brot d’un arbre magestuós
com la mostra d’olivera en primavera
propera a la veu del jovent
que cerca l’eixida de la llei establerta.
Són els senders d’argilagues
enmig d’amples serralades
les que menen per les veus
dels lliures de pensament.
Brot d’una branca, font,
eixida d’aigua. 

Una parla comunica, és viva.
Un parlar entenedor,
uns mots que ixen de casa,
uns versos que parlen d’amor.
Una parla és poesia,
una llengua de records,
una novel·la ben escrita
un idioma que no és mort.
Uso la llengua del pare,
del iaio pagès i treballador,
del famós Tirant de Gandia,
i del Tio Canya d’Al tall.
Sento reviure la història
sento el poble caminar.