Emigdi Subirats i Sebastià

A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

No hi havia al país un poeta més proper,
cantor del poble i amant de la paraula,
composava versos a cames i mamelles,
conreava la llengua de la terra.
I no hi havia com ell quan enraonava
de sexe i de la vida, de la bella poesia
amb accent de València, apitxat parlar,
essència d’un poble que resisteix. 
I creix, amunt i avall, i enllà de la mar!
I crea el poema del passat,
de la glòria de la història medieval,
reviu Ausiàs que composa i somriu,
reviu els amors carnals del gran Tirant.
I composa pel present, on des de ponent
no s’entén que es digui català
a la parla de l’horta ufana,
Cridarem a sometent per l’escola valenciana.
I canta al futur en llibertat,
d’una terra que somia i vola
envers uns cels més blaus
una parla sense traves,
un parlar a baix i a dalt… igual.

(Poema a Estellés, Campredó 27 març 2013)

A JACINT VERDAGUER

Parla l’home, romàntic lletrat,
poeta dels més grans,
des de la muntanya idealitzada
que ell mateix dignificà.

Canigó és una irreal frontera,
terra unida, muntanya,
el Pirineu nostre,  català,
on es parla la mateixa llengua
a tots dos costats.

Recorda els herois i batalles lloables
i dignifica la història  de tants lluitadors,
amb espasa i amb ploma
que tot és lluitar.
per la pàtria catalana
i per tot allò català.