Emigdi Subirats i Sebastià

Els puntals del tortosinisme ideològic i literari

Els diversos escriptors i periodistes amb anhels tortosinistes feien un ús habitual de la varietat tortosina de la llengua catalana en la majoria dels seus escrits. El seu era un llenguatge no normatiu i carregat de barbarismes i d’incorreccions, que els permetia negar sistemàticament la catalanitat de la ciutat i de l’idioma, el qual anomenaven únicament com a tortosí. Ja des de principis de segle, havien sorgit els primers folkloristes com Joan Baptista Ferreres, Frederic Pastor i Lluís i Mossèn Josep Querol, que varen realitzar una notable tasca de recerca del parlar propi amb la recopilació de ben nodrides llistes de refranys i dites comarcals, però que varen negar-se totalment a normalitzar-lo ortogràficament argumentant ideals diferencials tortosins. La mateixa riquesa del folklore local va propiciar l’aparició de notables seccions sobre aquest tema en diversos periòdics (Libertad, El Restaurador, Unión Patriòtica), amb curiosos noms com “Bocadillos” o “Cisquet de Cuaderna”, que justament es dedicaren a enlairar la parla tortosina i que ignoraren la necessitat d’una ortografia conjunta de l’idioma català.
Aquests folkloristes acceleraren el tortosinisme com a element adversari al catalanisme, mentre que els dos escriptors principals afiliats a aquest corrent eren: en Ramon Vergés i Paulí i en Joan Moreira. Tots dos varen realitzar una consagrada tasca literària, i saberen col·locar-se en un lloc influent en diferents àmbits de la vida cultural de la ciutat. Solien expressar-se d’una manera clara i sense embuts quan es tractava d’enlairar Tortosa, i varen impulsar la que ha estat anomenada pejorativament com a “cultura del pastisset” basada en: l’adoració fervorosa a la patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Cinta, la defensa a ultrança de les tradicions i les llegendes tortosines, i la demanda insistent de la creació d’una cinquena província per a tota la regió de l’Ebre, per tal de poder-se desmarcar definitivament dels aires catalanitzadors que provenien de Tarragona.

Ramon Vergés i Paulí

Ramon Vergés i Paulí (Tortosa 1874 – Illa de Buda 1938) va ser un dels literats i periodistes tortosins més dinàmics i populars del seu temps, ja que va saber combinar la seva gran passió poètica personal amb la realització de nombrosos estudis històrics i de curiosos treballs costumistes. La seva vida va estar marcada a l’uníson pel seu afany periodístic i per la seva intensa fe catòlica, amb la consegüent devoció integral a la patrona de la seva ciutat natal. Les seves fermes creences religioses i el seu alt nivell cultural li van permetre ostentar el càrrec d’Arxiver de la Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta, al qual va dedicar molts anys i molt d’esforç. Cal enquadrar-lo dintre del corrent ideològic més conservador, ja que mai no es va poder deslligar de les seves relacions personals que el varen portar a gaudir del mecenatge de la família Bau per a la publicació de la seva obra màxima: Espurnes de la llar. Ha passat a la història com un dels acèrrims defensors del particularisme tortosí. Els seus ideals, doncs, hauran de marcar fortament el seu treball literari. La ideologia del tortosinisme portada als extrems més rancis queda perfectament reflectida en els següents paràgrafs del controvertit article “Tortosins, ni Catalans ni Valencians”, un titular que ha servit per crear tota una mitologia al seu darrera que dura fins als nostres dies que ens ha perjudicat notablement a tots els ciutadans de la regió de l’Ebre final:
Natros sabem estimá tant a Tortosa, que de cap atre poble del mon se conta lo que d’este poble. Natros no som ni catalans ni valencians, sino tortosins… ¿Per qué no voleu se ni catalans ni valencians? Perque’ls tortosins sempre ham sigut així… Som tortosins y res mes que tortosins perque l’antiga Dertusa era una colonia romana de les mes importants de la península ibérica, perque en la gloriosa reconquista vam sapigué guanyá, derramant rius de sanch, una Carta-Puebla del Comte Berenguer IV que mos fa independents i amos d’un territori tan gran com lo que s’extén desde’l riu Cenia al Coll de Balagué i desde Roca Folletera al mar … perque, súbdits lleals d’Espanya, la mare patria, ham sigut sempre lliures, y no volem se ni catalans ni valencians, sino tortosins, avuy mes que ahí, y demá mes que avuy. ¡Tortosins y res mes que tortosins!
Vergés Paulí va negar amb un to bel·ligerant i en infinitat d’ocasions la unitat de la llengua catalana, alhora que considerava que qualsevol mena d’aportació provinent de Catalunya suposava una ingerència forastera inadmissible i un empobriment de la parla tortosina:
Com tenim gramática propia i gramática parda, no volem ni voldrem may catalanisá la llengua nostra, perque aixo equivaldria á desnaturalisarla i ferla desapareixe. La llengua tortosina, diferent de totes les demés del on, subsistirá en lo mateix dret á la vida que tenen les que s’ parlen á Catalunya, Vasconia, Galicia, Valencia, Mallorca…
Aquest capficament localista el convertí en un ciutadà enamorat de la seva societat i que creia profundament en les possibilitats de Tortosa, que recordava la seva història i volia fer arribar la ciutat als cims més alts. Va conrear la narració històrica amb una prosa amena i amb tocs divertits, carregada de col·loquialismes i amb continguts bàsicament populars. En una lectura atenta i desapassionada de la seva obra es descobreix un personatge humà, gran amant de les tradicions locals, que s’emocionava davant les coses més quotidianes que passaven al carrer. D’especial interès és la citada obra Espurnes de la llar (publicada en 6 volums, tot i que el segon no existeix) que reuneix monografies i articles que representen una gran aportació periodística, en les quals reviu llegendes tan populars com la de: Quico el Célio, lo Russo, lo banch del sinofós, les històries del Cafè d’en Tato, les foguerades de Sant Joan, la Salve de Nin, Plat de Farinetes, La Raval Tortoseta, la crema del Pont de Barques, etc., així com poesies que recorden catàstrofes naturals com un accident de ferrocarril o una riuada. El seu populisme pot agafar tons insospitats com en la història que narra sobre les Montanyetes chorisseres, en la qual podem comprovar d’una banda la seva ironia, i de l’altra malhauradament l’ortografia caòtica:
 Les montanyetes de recreo han sigut batejades en lo nom de montanetes chorisseres, y no perque tinguen abres que fassen chorissos, Quin be de Déu si trobavem esta llavó! Se diuen chorisseres peque s’hi va a berenà, y estes berenades solen compondres d’unes rodanchetes de chorisso, mos de pa y trago de vi.
En el marc de la premsa, va tenir un paper molt destacat i lligat a infinitat de rotatius, la majoria dels quals de tarannà cristià i altament conservador. Va dirigir el periòdic La Libertad (1908-1913) i anys després la revista La Santa Cinta, va ser redactor en cap del Correo de Tortosa, i va fundar el setmanari La Esperanza i el Boletín del Orfeó Tortosí. Va col·laborar amb altres publicacions com: Correo Ibérico, El Restaurador, La Verdad, Diario de Tortosa, La Zuda, Germanor, i Heraldo de Tortosa.
Quant als seus estudis històrics, va publicar: Monografia compendiada. Ermita de la Mare de Déu de la Providència (1910), Les Cases dels Estudis. L’Hospital de la Santa Creu (1914), Lo miracle de la bomba (1923) i Devoció dels Consellers a la Verge de la Cinta (1928).
No podíem acabar sense fer un esment especial que mereix la seua tasca com a poeta, que inicià curiosament en llengua castellana l’any 1898 amb Violetas (1898). L’any 1920, va sortir guanyador de la celebració dels immaculats Jocs Florals de Tortosa que havia organitzat la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta. Va publicar Poesies Tortosines, en el qual recollia dos dels poemes premiats en el citat certamen: “Cançons populars”, que havia rebut el premi de la Reial Arxiconfraria, i “La Festa del Coll de l’Alba” el de la Lliga Espiritual. Al gran Certamen poètic de 1928 va tornar a rebre distincions de gran mèrit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!