Josep Arasa i Ferrer

La noticia mereix moltes reflexions i  cap d?elles positiva.

Segons els papers, catorze càrrecs municipals, alcaldes i regidors de CiU, tots de la demarcació de Lleida excepte algun, han canviat de camisa i és presenten a les eleccions municipals en les llistes del PSC.

Si els partits són associacions de persones unides per una ideologia, el primer que cal constatar es la poca ideologia que cohesiona a CiU, o lo poc persones que són els que defensen -o defensaven- la ideologia.

Des de les primeres eleccions municipals CiU és va recolzar amb les oligarquies locals, sense consideracions pel seu passat franquista o la seva formació i l’important ha estat el repartiment de subvencions pel manteniment del poder. El que ha fet CiU al llarg dels anys a les terres de Lleida, ha estat matar qualsevol iniciativa que pogués despertar les consciencies locals.

Pobles de pocs habitants, de secà,  sense serveis primaris eren compensats amb serveis secundaris (piscina) per tal de satisfer els desitjos populistes dels seus alcaldes. Càrrecs corruptes d?ideologia tanmenfotista, han servit els seus interessos privats, i per necessitats electorals CiU mirava cap un altre costat. Persones de municipis petits que es presentaven a les eleccions per altres grups que no eren CiU, perdien el seu lloc de treball a l?administració o a les empreses dels cacics. I si és pensa que exagero o que aquesta Catalunya municipal es fruit d?antagonismes personals, no dubtin en constatar-ho consultant les pagines del Triangle o de la Vanguardia, de fer una passejada per la Segarra i parlar amb els joves de la comarca,  o pregunti?m  i els hi donaré pels, senyals i dades concretes.

La vida rural a les terres de Lleida ha tingut un sol fil conductor: les subvencions, el taló, la compra mes o menys encoberta del vot. CiU no ha fet una política dinamitzadora i avui els pobles rurals de Lleida estan despolititzats, mancats d?esperit democràtic, i els Ajuntaments i els Consells Comarcals són merament organismes territorials al servei electoral d?un partit mare. Problemes com la manca d?aigua, de democratització dels ajuntaments, de desertització, de manca de formació del seus escollits, o de desenvolupament territorial, s?han arrossegat al llarg d?aquest anys per interès dels cacics.

Perquè es creuen que a CiU mai li va interessar fer una llei electoral tal com ja preveia l?anterior Estatut?.Li va anar molt be una llei electoral que perpetuava el seu domini a les zones rurals. Davant de tot aquest desgavell, avui, CiU esta recollint el que ha sembrat, Molta mes gent de la que avui ha sortit en els mitjans, ha deixat i deixarà el partit i canviarà de bàndol.

Molt en temo que els recol·lectors d?aquesta fugida tampoc facin res per treure les zones rurals de Lleida del seu endarreriment social. Conqueriran el terreny a l?enemic, aprofitaran el sistema per recollir els vots que li hauran donat quatre promeses electorals, i tot seguirà igual.

Recordo emocionat la veu trencada de la Teresa Rebull quan cantava una nit d’estiu a Castres (Occitania) a principis dels anys 80.

S’havien organitzat unes jornades catalanes de les que jo n’era el coordinador i responsable. Tota la vila respirava catalanitat. La presencia dels diables de l’Arboç i d’altres grups folklòrics animaven els carrers plens de senyeres. La fira local tenia com a convidat principal el nostre país. La delegació catalana era amplia i d’alt nivell, estava presidida per l’Honorable Barrera, president del Parlament de Catalunya. El Barça, amb el sr. Casaus al cap davant, exposà una bona part de les seves copes i va ser centre d’encuriosits. El president de la Cambra de Comerç Industria i Navegació de Barcelona mantingué un col·loqui amb els empresaris. Paral·lelament hi hagué multitud d’actes turístics i promocionals. Al museu Goya es celebra una exposició d’en Grau Garriga i en el teatre local va fer diferents recitals Teresa Rebull. 

La seva actuació em va permetre conviure uns dies amb una de les activistes mes joves del nostre país.  Sobrepassava els 60 anys i la seva vitalitat era admirable. Feia de la nit dia i em deixava bocabadat amb les seves histories. Teresa Rebull va ser militant del POUM i patir repressió pel fet de ser-ho. Amb la seva paraula planera obria els seus records i la porta de Camús, Sartre o Brassens. Parlava de pàgines dolorosament viscudes, d’ una guerra llarga i perduda, d’un exili i de gent estimada. I parlava de projectes, de revolucions, del triomf que no va ser el 68. Va arribar gran a la Nova Cançó, però creixia a l’escenari i l’utilitzava per fer la seva revolució permanent.  A Castres  amb la Teresa, és podia tornar a creure amb la utopia.

Posteriorment he coincidit amb ella en diferents ocasions i mante el mateix esperit, les mateixes angoixes, el mateix desig. Era antifeixista i és una gran lluitadora. Encara és una jove transgressora avui que ja sobrepassa els vuitanta cinc anys.

El mes de Juliol passat se li va fer un homenatge al Palau de Música, aquest mes la revista Sapiens li dedica quatre planes. Merescuts i tardans reconeixements.

El meu pare, desaparegut fa alguns anys, l’homenatjava molts matins quan s’afaitava entonant la seva cançó. Ell també va participar a la batalla de l’Ebre amb el 240 batalló, 60 brigada mixta. Havia vist com la mort s’enduia amics i companys a les serres de Pandols i Cavalls.

Hom es tan vell com els seus perjudicis i tan jove com els seus ideals

Ho cridava fort una paret del barri vell de Barcelona el dia de Sant Jordi. La grafia era correcte, la lletra quasi aristocràtica, d?un blanc guix net que contrastava amb la brutícia del carreró.

Era un crit dels que ja fa temps que no s?estilen. Abans les parets parlaven, clamaven eslògans, consignes i utopies. Les parets omplien llibres. Avui les parets son porqueria i alienació. Son rebost de bretolades i la seva màxima aspiració es alguna frase futbolística i banal. Aquí dues pintades amb colors estridents, allà tres insults i més enllà moltes ratllades destructives. Les parets i jo hem canviat.

El dia de Sant Jordi aquella paret va sortir de l?anonimat.

Un parell de copes d?un vermut vell amb gust d?abans, compartit amb mil i un crits dels molts turistes del carrer Montcada, em van ajudar a ser crític amb el meu poeta de lletra aristocràtica i la seva paret. Els perjudicis son sinònim de vellesa. Els ideals han de ser transgressors per identificar-se amb la joventut.

Un vida sense transgressió es anodina. Un idealista si no transgredeix no es veu, es invisible. Tan sols qui permanentment viu en l?escletxa que hi ha entre el convencionalisme i la transgressió, pot dir que es jove.

Surtin del bar, el text estava mix esgarriat amb un teresaputa escrit amb caràcters adolescents.

Un francès amb uniforme estiuenc, va interrompre les meves cabòries per informar-se sobre el motiu de la festa i de les roses.  Ofuscat amb la meva paret, li baix etzibar que era el dia de ?Sant Jordi, el transgressor?.

Coi, que havia dit!!!! Per justificar la meva marrada i tornar per la drecera, ja em teniu explicant les mil i una histories d?un personatge mitològic respectat per egipcis, àrabs i cristians. Benefactor d?exèrcits, protector de ciutats i reialmes, enamorador de princeses i emprat casa nostra com a símbol del triomf sobre el dracopressor.

No ser si el gavatx va entendre gran cosa.  Estic segur que el meu poeta de paret comparteix les meves reflexions.

He rellegit Com un despertar de la memòria de Teresa Costa-Gramunt.

Un llibre que navega entre la poesia narrativa i el somni dels clàssics.

La Teresa es una bona amiga i actual companya de l’Oriol Pi de Cabanyes. El dos junts han caminat un llarg i difícil camí.  

Amb l’Oriol hem compartit taula, casoris, clandestinitat, un llarg viatge per l’Ebre en la recerca de ceràmica, i l’amor al país. Amb la Teresa filosofia, vida privada, organització i amistat.

L’Oriol va conèixer la fama amb la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren emmarcada en el moviment contracultural  que després del 68 es va  importar.  La seva literatura era jove, rebel, diferent. Teníem trenta i tants anys menys.

En aquell moment ell vivia a Cal Rovirosa, un mas isolat i bonic al peu de la carretera que va de l’Arboç a Vilanova, els dos teníem diferent parella.  Un Dilluns de Pasqua compartirem la seva taula amb en Guillem Jordi Graells, l’autor i director teatral tan lligat al Lliure. A les postres, l’Oriol -en un rampell propi dels Pi- ens va demanar títols pel que escrivia i que cap de nosaltres havia llegit. Obedients, aportarem mil idees per a la seva aventura. Dues ampolles de cava després, la novel·la va créixer com També les formiguetes et cruspiran Dylan en un lunch fred.  

Una anècdota significativa del caràcter jove i agosarat de l’Oriol i del moment en que vivíem alguns sectors del país. Esta clar que a la Catalunya de fa trenta cinc anys, si tenies vint anys, un ideal i gent amb qui compartir-lo, era el millor lloc per creure que totes les il·lusions eren tangibles.

El país ha canviat i nosaltres també, aquelles parelles que creiem eternes han deixat pas a d’altres amors, d’aquells rampells en queda la memòria. La literatura de l’Oriol avui es més adulta, més convencional. La vida a apaivagat els rampells i ha marcat els seus texts. Els seus articles setmanals a la Vanguardia reflecteixen maduresa.

La Teresa s’ha empeltat de la literatura de l’Oriol.

Quants ens coneguérem amb la Teresa, ella era fràgil, blanca com a figura de porcellana i vivia un moment difícil. Lluïa guarniments propis de la seva condició, estàvem un davant de l’altre i durant l’hora llarga de la cerimònia no deixarem de interrogar-nos amb la mirada, Va ser el inici d’una amistat que encara perdura. En la primera conversa -i d’això ja fa molts anys- em va parlar de mil projectes i un desig: escriure, (o potser va parlar de crear??).

Durant anys s’ha barallat amb les paraules i ja ha publicat un bon grapat de llibres amb un estil molt particular. Cada un millor que l’anterior, més fresc, més poètic, més encisador. I el frec d’aquest anys amb l’Oriol ha donat a la seva literatura un regust que els apropa. És com aquells bons vins que al marge de la denominació d’origen, l’anyada, o la varietat que li dona una personalitat diferenciada, en el fons trobes el sabor de la bota de roure francès vell.

La Teresa és una poetessa de la memòria, l’Oriol un articulista profund i capficat. L’Oriol un home que busca mil preguntes a cada resposta, la Teresa un somni a cada paràgraf.

M’agradat Com un despertar de memòria.

En la dedicatòria del seu llibre, la Teresa m’escriu: per en Josep amb la complicitat de pensar i sentir la Vida amb majúscules.

Quan hagi d’escriure la vida en minúscules, dimitiré!!. Potser em faré romancer. Poeta pobra, poeta del tòpic que es l’únic que puc ser. I així humilment seguiré l’estel -cada cop més rutilant- de gent com la Teresa, la seva memòria, o de l’Oriol i els bons amics.

J.

Aquesta entrada fou publicada el Dijous, 12/04/2007

Hi ha països, i Noruega n?és un, que solen tenir un paper estrella en fer avançar Tractats Internacionals que són obvis i evidents per part d?amplis sectors de la societat civil mundial, però que determinats governs s?obsessionen en frenar o diluir. Noruega ja va tenir un paper clau en el Procés d?Ottawa contra les mines i el torna a tenir ara, en la lluita contra les bombes de dispersió

D?altres països, com l?Estat Espanyol, acostumen en canvi a amagar-se darrera la cortina del consens: Com que no hi ha consens, diuen, no podem anar més enllà, tot i que ja voldríem. El problema, però, és que cal que algú lideri i faci avançar aquest consens. I aquí és on sempre trobem els mateixos tirant del carro, i també els mateixos posant pals a la roda i, en el millor dels casos, pujant al carro quan aquest ja és imparable i, a més, fa patxoca. Pel què fa a temes de desarmament i de control del comerç d?armes l?Estats Espanyol és un dels habituals del segon grup.

Comento això arran de la reunió que va tenir lloc els passats 22 i 23 de febrer, a Oslo. Un grup d?Estats, d?organitzacions de Nacions Unides, el Comitè Internacional de la Creu Roja, la Cluster Munitions Coalition i altres organitzacions humanitàries es van trobar per discutir com dirigir de forma efectiva els problemes humanitaris causats per les bombes de dispersió. Es tractava de posar les bases del què ha de ser un Nou Tractat Internacional que prohibeixi aquesta mena d?armes indiscriminades (veure Cluster Munitions: Governments to Discuss New Treaty). Seguint la via marcada pel Tractat d?Ottawa contra les Mines, l?objectiu d?aquesta mena de trobades és fer que a la vista de les evidències, les probes i els testimonis, sigui cada vegada sigui més difícil per part de Governs (entre ells l?espanyol) i empreses fabricants negar que aquesta és un arma totalment indiscriminada, que vulnera la Convenció Internacional d?Armes Indiscriminades, i que per tant, ras i curt, cal que sigui prohibida.

Sort en tenim que hi hagi Noruegues, Costa Riques i Canadàs que, de tant en tant, ens donen alguna alegria i mantenen viva l?esperança de que, malgrat tot, el món és millorable.

Per a més informació sobre el problema, la campanya, i la postura dels diferents països, podeu consultar el lloc web de Stop Cluster Munition a http://www.stopclustermunitions.org

 Adjunto la Declaració d?Oslo (traduïda al català). 

Conferència d?Oslo sobre les Bombes de Dispersió (22 – 23 Febrer 2007) (?)Reconeixent les greus conseqüències causades per l?ús de les bombes de dispersió i la necessitat per una acció immediata, els Estats es comprometen a:

1. Concloure al 2008 un instrument internacional legal i vinculant que: 

(i) prohibeixi l?ús, la producció, la transferència i l?emmagatzematge de bombes de dispersió que provoquen danys inacceptables a la població civil, i

(ii) establir un marc per la cooperació i l?assistència que asseguri una adequada provisió d?atenció i rehabilitació als supervivents i a les seves comunitats, la neteja de les àrees contaminades, l?educació pel risc i la destrucció de totes les bombes de dispersió prohibides que estiguin emmagatzemades.  

2. Considerar iniciatives nacionals per redirigir aquests problemes. 

3. Continuar a redirigir els problemes humanitaris provocats per les bombes de dispersió en el marc del Dret Humanitari Internacional i en els Tractats rellevants.  

4. Reunir-se altre cop per continuar el treball, incloent Lima durant Maig/Juny i Viena durant Novembre/Desembre de 2007, i a Dublín a principis del 2008, i acollir l?anunci de Bèlgica d?organitzar una reunió a nivell regional.  

Oslo, 23 de Febrer 2007

Aquesta entrada fou publicada el Divendres, 02/03/2007

L’estupidesa i la mediocritat tornen a triomfar.I el triomf s’allargassa geomètricament perquè els mediocres inconscients esdevenen estúpids.

A finals dels 70 i durant els 80 del segle passat, els estúpids -raça permanent- amagaven el cap. Els uns van aprendre la lliçó, d’altres hipòcritament callaven i alguns dissimuladament fins i tot escoltaven. Sortíem de la grisor del temps i els estúpids s’identificaven amb la dictadura. Dissabte sopava en una taula nostàlgica, on la meva veïna negava el dret a casar-se dels homosexuals, amb l’afegitó “a mi tan me fa, però??..”. Dos minuts desprès li donava l’esquena. Es absurda la cortesia amb els feixistes.

Ahir diumenge, dinant amb coneguts amb qui no mantinc masses afinitats però que són socialment representatius, olorava la nova broma que torna a envoltar un bon sector de la nostra societat. Moltes han estat les causes que han comportat el triomf social de l’estupidesa, la manipulació per part de politics, la desmobilització en profit d’uns pocs, l’alienació televisiva, la banalització dels valors, el permanent incentiu al consumisme, el desprestigi cultural, etc..

En amplis sectors socials, cada dia mes, triomfa el canviar sobre el reparar; el cartró pedra de Marina d’Or a la riquesa històrica; el perfum i els desodorants sobre els criteris sanitaris; el treballador sense formació davant del professional universitari; la fusta artificial guanya al moble antic de qualitat; el vehicle de marca es preferit al tranquil i no contaminant; la joguina cara a la joguina imaginativa; el preu d’un regal al present original i afectiu; el discurs de la tolerància cristiana a la rebel·lió imaginativa del 68; el conformisme a la critica; la passivitat de la televisió a la lectura i la curiositat científica; etc..

El conservadorisme ideològic esta a poc a poc penetrant en totes les capes socials i embolcallant-les d’estupidesa, en profit d’una oligarquia que tenalla els homes i llur historia.

Per molts torna a ser delicte lluitar per uns ideals i per un mon diferent, tornen a considerar desprestigiats els represaliats i la recerca d?identitat. El diumenge a taula a l?entorn de tanta estupidesa em baix sentir jove, necessari i amb ganes de mantenir-me viu.

Urgentment cal tornar a fer sonar les trompetes de Jericó. Relligar els capitans de la nova host. Una “intel.ligensia” ideològicament cohesionada, filosòficament avançada, capaç de retrobar noves ideologies i rellegir els clàssics, per a vèncer en una lluita regeneracionista diferenciada.

Avui, amb el regust agredolç dels calçots d’ahir, em sento feliç apropant-me a la web del bon amic José Ramon I. Alba, www.edicionessimbioticas.info on els estúpids i els mediocres no hi tenen cabuda. J.

Aquesta entrada fou publicada el Dijous, 01/03/2007

Un anònim Director d?un centre d?acollida explicava,  ?Ja fa mesos que cada 15 o 20 dies, apareix pel centre una senyora d?entre 60 i 70 anys amb una bossa plena de sucres. Ve a mig matí, els porta, pregunta pel seu contacte, els entrega i se?n va

Així, cada 15 dies, durant mesos. Ningú sap com es diu, ni d?on els treu, i tampoc li  preguntem. Cada dia al nostre centre d?acollida se serveixen uns 75 esmorzars per a persones sense llar. El sucre que acompanya el cafè és de la nostra voluntària desconeguda. Un dia va sonar el telèfon. Algú va preguntar pel responsable. soc jo, vaig contestar. I continuació em va explicar: Sóc la senyora que portava la bossa de sucres. Em trobo gran i no se si podré continua portant-los. Visc en una residència per a gent gran. Cada matí ens serveixen el cafè amb llet amb dos sucres i, cada dia, unes amigues i jo guardem un dels dos sucres  en una bossa. Podria venir algú a buscar-los?.No vull que les responsables de la residència se n?assabentin, perquè ens podrien treure un dels dos sucres i perjudicarien a la resta de residents. Quan ho vaig explicar al centre, els voluntaris que hi treballen van dir hem d?anar a buscar-los, i encara que tots treballant en diferents voluntariats, i tenen l?agenda plena, van fer un forat. I el dissabte 23 de desembre vaig trobar a la meva taula del despatx una bossa plena de sucres?.   Estiguem segurs que res no té un gust tan dolç com la solidaritat. Fem que el 2007 sigui per a cada un/una de nosaltres, un any solidari¡¡.   A.

Aquesta entrada fou publicada el Dimecres, 27/12/2006

Esta acabant-se la setmana nacional de l’àpat d’empresa. Comença la setmana de l’hipocresia.

Aquesta entrada fou publicada el Divendres, 22/12/2006

La revista Times, acaba d?anunciar la ?persona de l?any?.

La selecció ha estat feta a partir d?una llista de nominats que incloïa al president iranià Mahoud Ahmadinejad: al president de Xina, Hu Jintao; al ex secretari  d?estat dels EEUU, James Baker i al líder nortcorea Kim Jong II. L?amic German m?ha fet arribar un missatge d?Àngel Olaran. L?Àngel  treballa en un magatzem ?ell l?anomena hospital- per persones amb sida d?Etiòpia. L?Àngel Olaran no ha estat nominat ?Persona de l?any? pel Times. Ni ell ni cap dels milers de persones, que conscients de la brutalitat d?aquest mon, deixen comoditats i benestar i treballen per millorar-li-ho. La revista Times ha declarat ?personatge de l?any? a tots els usuaris d?Internet, al considerar que han creat la ?democràcia digital?, per provocar el canvi de les institucions i els individus. Aquest any també han oblidat els àngelsolaran i els 30.000 nens que diàriament moren de gana al món. Aquest any també, Times ha oblidat a tots els milions de nens, que explotats, treballen per fer les joguines que el primer mon necessita. Una obligació comercial de mes de 1000 milions d?euros, ben poc pedagògica. Joguines que, en la majoria dels casos, acabaran arraconades dins d?uns dies. Diu l?Àngel ?que el mon ha de callar perquè pugem escoltar la seva veu? Doncs, silenci que criden.  Criden pel brogit de la fam, del sida, de un armament inútil i unes guerres provocades. Criden per malalties sense medicaments, criden per les diferencies socials, per corrupció i sobreexplotació. Silenci que criden, criden i ploren. La revista Times  no els ha nomenat ?Persona de l?any?. Un altre somni que no madurarà. Des de Etiòpia, denuncia amb força ?Mira, sabes que, por aquí, hay padres tan imbeciles que, de forma poco inteligente, contraen el SIDA, pasándoselo a sus mujeres, y de resultas muertes e hijos desprotegidos. Pero no te lo pierdas, por otros lugares, hay niños que viviendo con sus padres, es como si no los tuvieran. Entiendes? Esos niños reciben tanto de cosas y tan poco del cariño de sus padres, que sabrás que, algunos de ellos cuando van a colonias, por ejemplo, espontáneamente piden al tutor: quieres ser mi padre???? En casa la barrera de juguetes, y teles y muchas horas de trabajo ocultan a los padres, ni buceando pueden salir de ahí. Te imaginas la sed de cariño de esas criaturas! Los padres trabajando para que a los hijos no les falte de nada y eso a expensas de lo que mas necesitan los hijos: que los padres tengan tiempo para estar con ellos. Ya ves, huérfanos por exceso y por defecto.? Si amic Àngel, aquest any tampoc sereu els protagonistes, els que decideixen aquest any tampoc os han tingut en comte. La fam, el sida, els torturats, desplaçats, o els mutilats, son lletjos per una portada. Nosaltres tenim l?aparador de la Marató de TV3, per donar imatge de solidaritat i tranquil·litzar la consciencia social i política, tot fen allò que les institucions haurien de fer. Vosaltres ni teniu televisió, ni Internet, i a més, teniu paràsits intestinals. I això no es bonic per Nadal. Àngel, aquesta anyada t?hauràs de conformar amb la meva abraçada i una llàgrima entre els plats curulls del dia de Nadal.    

Aquesta entrada fou publicada el Dilluns, 18/12/2006

Cinc dies de festa  són un privilegi de pobles rics o de desheretats.

Amb cinc dies no es transforma la terra, però s’inicien viatges cap enlloc. Un viatge per les terres del nord dels Pirineus son un plaer pels sentits i una font inesgotable de cultura.  El Bearn, l’Ariege, el Tarn o el Llenguadoc ploren l’oblit parisenc i la repressió lingüística jacobinista.

En Robert i la Jossiana són dos occitanistes exemplars. Son país, viuen país, fan país. Retrobar-los es recarregar optimisme. Compartir un vi amb ells és assaborir futur, mai afegeixen gotes d’oblit a la copa. A casa seva el vi es fa literatura, art, passió , país. Amb ells el temps es imprecís, les histories son curtes, es fan curtes perquè si no deixen de ser histories.

La radio anuncia la desaparició de Pinochet, un soldat americà mort al llit amb les butxaques plenes i les mans brutes de sang. Per ell i per els que el van alimentar sigui la terra negra de l’oblit. Que amb la mort reneixin les esperances de les seves víctimes vers un mon més just i lliure. L’hipocresia espanyola fa calfreds. Els dirigents socialistes lamenten públicament que Pinochet no hagi estat jutjat i paral·lelament impedeixen els judicis al franquisme. Els de la dreta ni ho lamenten.

De William D. Hartung y Frida Berrigan :  investigadores del proyecto Arms Trade Resource Center, del World Policy Institute de la New School University (EE.UU).

La cobertura en la prensa estadounidense de los ataques israelíes a la Autoridad Nacional Palestina (ANP) y las ciudades palestinas en Cisjordania, normalmente tratan al gobierno de Estados Unidos ya sea como observador no comprometido inocente o mediador honesto en el conflicto, sin dar una perspectiva del papel de Estados Unidos como abastecedor de armamento, ayuda y tecnología militar a Israel. En su papel de principal abastecedor de armamento a este país, Estados Unidos podría obtener un potencial significativo sobre el comportamiento de Israel en el conflicto, si así lo quisiera. Ayuda militar y económica Desde 1976 Israel ha sido el principal receptor de la ayuda exterior estadounidense. De acuerdo con el reporte del Servicio de Investigación del Congreso de Estados Unidos, de noviembre 2001, la ayuda estadounidense a Israel en el pasado medio siglo llegó a un gigantesco 81.3 mil millones de dólares. En años recientes Israel sigue siendo el principal receptor de la asistencia militar y económica de su aliado. El dato comúnmente más citado es de 3 mil millones de dólares al año, de los cuales 1.8 mil millones anuales son donaciones de fondos dentro del rubro Financiamiento Militar Externo (FME) del Departamento de Defensa, y mil 200 millones anuales del rubro Fondos de Apoyo Económico del Departamento de Estado. En el anterior decenio las concesiones FME suman 18.2 mil millones de dólares. De hecho, 17 por ciento de toda la ayuda exterior estadounidense se destina a Israel. Venta y donaciones de armamento Israel es uno de los más importantes importadores de armas procedentes de Estados Unidos. En la década pasada éste ha vendido a Israel 7.2 mil millones de dólares en armamento y equipo militar, 762 millones por conducto de Direct Comercial Sales (ventas comerciales directas, VCD), más de 6.5 mil millones mediante el programa de FME. De esta forma, Israel posee la flota de aviones F-16 más grande del mundo fuera de Estados Unidos, teniendo más de 200 jets. Otros 102 F16 de la empresa Lockheed Martín. Estados Unidos también ha apoyado a la industria armamentista israelí al darle:

-1.3 mil millones para desarrollar naves Lavi, 625 millones para desarrollar y desplegar misiles antimisiles Arrow (el proyecto sigue su curso). -200 millones para desarrollar tanques Mercava (operativos); la más reciente versión, el Mercava 4, usa un motor diesel V-12 de origen alemán producido bajo licencia en Estados Unidos por la empresa General Dynamics. -130 millones para desarrollar un sistema antimisiles láser de alta energía.

Si bien la totalidad de la ayuda a Israel está destinada a disminuir en los próximos cinco años, la asistencia militar aumentará significativamente. Uno de los últimos actos de Bill Clinton fue firmar un acuerdo con Israel hasta 2008. Al mismo tiempo, paralelamente, los fondos de FME a Israel aumentarán en 60 millones cada año, de tal modo que en 2008 alcanzarán 2.4 mil millones de dólares. Armas gratis Estados Unidos también regala armamento y municiones como parte del programa Exceso en Artículos de Defensa (EAD), dando estos sin costo alguno. Entre 1994 y 2001 Estados Unidos proveyó la mayor parte de armas a Israel mediante este programa, incluyendo 64 mil 744 rifles M-16A1, 2 mil 469 lanzagranadas M-204, mil 500 pistolas calibre .50 M-2, municiones calibre .30, .50 y 20mm Armamento estadounidense en el arsenal israelí; lista selectiva Cantidad de armamento y costos de manufactura por unidad:

Aviones de combate: F-4E Phantom 50 Boeing, 18.4 millones de dólares; F-15 Eagle 98 Boeing, 38 millones; F-16 Falcón 237 Lockheed Martín, 34.3 millones. Helicópteros: AH-64 Apache 42 Boeing, 14.5 millones; Cobra Attack 57 Bell Textron, 10.7 millones; CH-53D 38 Sikorsky y Blackhawk 25 Sikorsky, 11 millones. Misiles: AGM 65 Maverik Raytheon, 17 mil a 110 mil; AGM 114 Hellfire Boeing, 40 mil; TOW Hughes, 180 mil; AIM 7 Sparrow Raytheon, 125 mil; AIM 9 Sidewinder Raytheon, 84 mil; AIM 120 B AMRAAM Raytheon, 386 mil; Patriot Raytheon, Lockheed Martín y Harpoon Anti-Ship Missile Boeing, 720 mil.

La escala de los ataques del ejército israelí contra ciudades palestinas y campos de refugiados en Cisjordania han sido ?desproporcionados?, de acuerdo con un reporte reciente de Amnistía Internacional. La organización estima que en las seis semanas que fueron del primero de marzo a mediados de abril, más de 600 palestinos fueron asesinados y más de 3 mil han sido heridos por soldados israelíes. Para qué sirven las leyes de EE.UU. El uso de armamento estadounidense en el conflicto entre Israel y los palestinos parece ser una violación flagrante del Acta sobre Control de Exportación de Armamento, que prohíbe el uso de armas estadounidenses para fines no defensivos. Los reportes de la oficina sobre derechos humanos del Departamento de Estado 2001, publicado en marzo de 2002, afirmaban que el ejército israelí ?empleó excesivamente el uso de la fuerza? contra los palestinos, y hace notar que se recurrió al uso de la fuerza, incluso en momentos cuando no existía peligro inminente. El reporte del Departamento de Estado también señala que los militares israelíes ?dispararon fuego de mortero contra las instituciones de la ANP y áreas civiles en respuesta a ataques individuales palestinos contra civiles israelíes o colonos?. Estos comentarios demuestran que Estados Unidos sabe que las armas no están siendo usadas para propósitos de ?legítima defensa?, tal como lo estipula el acta. El secretario general de Naciones Unidas, Kofi Annan, expresó recientemente sus reservas, así como preocupación por el uso de armamento estadounidense por parte del ejército israelí, al afirmar: ?Me siento obligado a llamar su atención hacia conductas preocupantes en el trato a civiles y trabajadores de agencias de ayuda humanitaria por parte del ejército israelí?. A juzgar por los medios y métodos empleados -bombarderos F-16, helicópteros y cañoneras navales, misiles y bombas de gran tonelaje-, el combate llegó a parecer una guerra convencional. En el proceso, cientos de inocentes civiles no combatientes -hombres, mujeres y niños- han sido heridos o asesinados, y muchas construcciones, edificios y hogares, dañados o destruidos. Se han desplegado tanques en campos de refugiados densamente poblados y en pueblos y ciudades, y explosivos pesados han sido soltados a pocos metros desde arriba en los techos de escuelas donde miles de niños asistían a clases.

Cap el "catanyol

Cap el "catanyol" (de l’article de Miquel Riera, 27/10/06) "un col.lega periodista més aviat pessimista pel que fa al futur de la llengua catalana comentava l’altre dia que el català tindrà una transformació similar a la del gallec. És a dir, s’assemblera tant al castellà que els castellans l’entendran perfectament. Llavors s’hauran acabat definitivament els problèmes de convivencia a l’Estat?. La cirereta de tot plegat pot ser la investidura de José Montilla com a president de la Generalitat?..francament, a quín país normal permetrien que el seu president parlés malament la llengua pròpia? Us imagineu el president de França no pronunciant bé el francès? ?I un d’espanyol??" J.

Pateixo com totes les catalanes i catalans una insulsa campanya electoral, que transporta cap els llims dubitatius, o cap a l?abstenció mes descarnada.

Un Mas prepotent que ens considera estúpids i vol que oblidem els seus  pactes recents en la negociació de l?Estatut. Un personatge que exposa públicament, i sense vergonya, la necessitat d?un lideratge fort amb un discurs més propi de la dreta dels anys 30 que de la realitat social actual.

Un Montilla feble, dubitatiu i avergonyit, que actuant a la defensiva no es considera hereu de res, ni anuncia cap esdevenidor il·lusionador. A les dificultats lingüístiques i oratòries que li son pròpies, hi afegeix el desprestigi centralista del seu partitmare,  sense que altrament pugui enlairar la bandera neocatalanista que va deixar en Raventos.
Esquerra ha perdut el seu cognom de republicana, no ha emprat el concepte independència al llarg de la campanya, i en Carot postula victimisme per prendre vots convergents. L?home esta fent una campanya igual que la dels altres, amb un uniforme encorbatat que no li escau i anunciant el seu desig infantil de ser president de la Generalitat. Amb la seva actitud esta diluint la seva identitat històrica i perdent els votants diferenciats, joves o adults, radicals i independentistes. Ja diu Humberto Eco ?que quan l?esquerra per raons conjunturals es veu obligada a fer una política de dretes, qui guanya sempre es la dreta?. Esquerra no ha sabut (o pogut) capitalitzar cap dels encerts dels darrers anys de govern; no ha sabut transformar l?entrevista amb ETA com un fet positiu; ha estat sacrificada amb anècdotes i la seva inexperiència i afany de poder l?han fet encepegar en paranys il·lògics. En el govern han tingut encerts, però tot ha quedat difós. Es difícil, des de fora, trobar-hi una explicació. Després de  les eleccions es fàcil preveure remor interna a Esquerra Republicana.
Saura es mante fent la viu-viu, amb un no mullar-se, ni aspirar a res més del que te. Cada cop s?assembla més a una marca blanca del PSOE.

Les campanyes mes honestes son les dels grups extra-parlamentaris. Salvant les diferencies evidents, a els Antitaurins, a el Partit Comunista de los pueblos de Espanya, o als diferents col·lectius feixistes,  no els hi cal amagar res, poden parlar clarament i estan sotmesos, per raons de la llei electoral vigent, a la mateixa marginació promocional. I es una pena, perquè veien el que hi ha als partits parlamentaris, caldria permetre l?entrada de noves idees i noves maneres de fer en a la política actual.

I mentre els electors patim els intents de suborn que desgranen alguns líders -audiòfons, anglès, metro per les nits, etc- no escoltem enlloc cap referència econòmica seriosa, ningú ens parla de la bombolla immobiliària, de l?encariment del preu dels diners, del  malbaratament de les subvencions agrícoles, de la des-localització de les industries, del desori educatiu o del problema greu de civisme a les aules o al carrer, ni de la manca de investigació, ni de les solucions al transport públic a les zones rurals de Catalunya, ni del manteniment de les nostres masies, o de la difusió de la xarxa de cable perquè arribi a totes les llars del país. De l’urbanisme i el respecte al paisatge, de la preservació del territori o de un pla seriós d?energies alternatives….
Queden pocs dies perquè acabi el malson de la campanya. Quants dies falten perquè millorin les estructures polítiques i els polítics que les fan anar_J.

??A Barcelona, a meitat dels setanta

??A Barcelona, a meitat dels setanta, si tenies vint anys tenies moltes ganes de viure, moltes coses per descobrir, moltes raons per estar emprenyat, moltes possibilitats de demostrar-ho, i molts amics que pensaven igual que tu i que et donaven la seguretat que el teu bàndol era l?únic possible i el carregat de veritat. ?..si tenies vint anys, Barcelona era la millor ciutat del món per viure-hi. El lloc on realment podies creure i on et feien creure que els ideals més utópics algun dia es farien realitat?.

(Compte enrere , Francesc Escribano, edc 62)

Llastima que Escribano en aquells moments tan sols tingues 15 anys.

GRÀCIES Sr. MÚGICA

GRÀCIES Sr. MÚGICA per la seva actitud com a Defensor del Pueblo, al considerar inconstitucional el darrer Estatut. Desde la meva posició contraria al text estatutari l?hi agreixo la seva iniciativa, no fa res més que afirmar el que defenso i defensaré: la independència com a única alternativa pel futur del nostre país. Si vostè es el defensor del "nostre" poble, i considera equivocada l?aprovació del text per referèndum popular, digui?m a quin poble defensa?. O es la Constitució que va jurar defensar, la que va errada? O es que els catalans no som espanyols i per això ni ens ha de defensar ni hem de respectar la seva Constitució?