Josep Arasa i Ferrer

A Joan Queralt, el dolor li manté viva la memòria. El van ferir als 19 anys, en una guerra que no volia. En Joan és un vilafranquí que va néixer a Moja fa 94 anys.

Quan es proclama la República té 14 anys, es manobre i aficionat a la bicicleta. Aquell dia també canta i fa tabola com els grans. Feia més d’un any de l’aixecament militar (Glorioso Alzamiento Nacional) quan el criden a files (1937).

Al front de Terol entra en combat. D’aquells dies, en Robert Capa deixa  un impressionant testimoni fotogràfic. Els franquistes havien escampat per la ciutat piles de persones afusellades,… dones, nens, ….

Al sud de Terol, al port d’Escandón, en Joan i d’altres companys, cauen presoners dels “nacionales”. Allà va començar a patir l’extraordinari anticatalanisme i la brutalitat de l’exèrcit rebel. Contravenint el Conveni de Ginebra el fan servir d’escut humà. “Ens van posar a la part de dalt de la trinxera, un al costat de l’altre, eixarrancats de cames, i ells van baixar dins la trinxera”. Els franquistes “van posar els fusells entre les nostres cames i disparaven contra les posicions republicanes que tenien al davant. Ells tiraven contra els republicans, i nosaltres drets allà a sobre les trinxeres…. Aquí és on em van ferir.”

”Quan va acabar el foc, un dels nacionals –de la 83 División de Galicia- va pujar on seguíem drets i eixarrancats, i va donar un fortíssim cop de culata al cap d’un dels nostres. Tan fort que li va arrencar, i el cap va rodolar per allà terra…

Ens van fer posar un al costat de l’altre per afusellar-nos. Jo patia com un gos rabiós, ..si m’haguessin afusellat hauria acabat de patir” (Cal que sapigueu de nosaltres… Enric Tomàs, Josep Ferret. 2006.). Un comandat el va lliurar de l’execució, però no li van donar aigua, menjar, ni atenció sanitària durant els quatre o cinc dies següents. Al Joan, ferit, pudent, i assedegat l’arrossegaven els seus companys. Falangistes i carlins els oferien menjar i atenció sanitària si s’apuntaven voluntaris a la seva causa, ningú ho va fer.

Quan detingut passa per l’estació de Saragossa, un oficial feixista italià se’n compadeix i permet que li practiquin una cura superficial, l’única que va tenir durant tots els anys del seu captiveri. Empresonat a Santoña un company li cura les ferides “agafava un tros de roba, l’enrotllava com una cigarreta i el passava per dins del forat de la bala. Desprès la treia plena de pus, rentava el drap amb aigua i feia el mateix amb els altres quatre forats…” Quatre bales li havien travessat el cos, l’altre encara hi és.

Va portar el seu sofriment pels camps de concentració d’arreu de l’estat. Al castell de Figueres hagué de purgar amb un nou servei militar sota les ordres del “ejercito victorioso del Caudillo”. Tornà a casa l’any 1943, sis anys desprès d’haver-ne sortit.