Hem anat omplint de temences
la cisterna que havíem bastit
per a desar-hi esperances
i als llibres que volíem tornar a llegir
se’ls han esborrat les lletres.
Ara, que tot s’ha capgirat
i que els guies s’han perdut
entre els llums cridaners de la ciutat
i els afalacs dels aduladors,
ara que llurs paraules són un monòton
xerric de simbomba, compassat per
les mans sabonoses dels ninots
que no deixen d’aplaudir qualsevol
neciesa del vençut, vestit
d’esguerrada dignitat, demano:
Què n’heu fet dels nostres anhels?
Què n’heu fet de la nostra força, que omplia
a vessar els carrers que us vam confiar ?
Què n’heu fet de la nostra dignitat
i de la dels nostres avis?
On és l’Octubre que maldeu per amagar?
Jo us ho diré,
és ben endins de la nostra ànima,
és a cada recó de la nostra pell,
és en la llavor dels nostres fills,
és en cada cop de martell,
cada fornada de pa,
cada mot que escrivim,
és ben lluny del vostre engany,
és, al cap i a la fi,
la nostra essència que ens fa ser.