21 de març de 2020
0 comentaris

Sembla que hem de callar

 

Sembla que hem de callar.

 

No és ben vist

d’alcar la mà

i amb veu tronadora,

exigir als malaurats electes

que no preservin

llurs minses misèries

per damunt de les mil passes,

que menen a la frontera

del prodigi,

des de la llarga travessa

de la llum tèrbola

i closa,

de l’esclavatge.

 

Sembla que hem de mirar

en d’altres finestres que

mostren paisatges idíl·lics,

fèrtils conreus

amb papallones de colors

i músiques d’harmonies

dissonants,

que  ensibornen la ment

dels més savis

i els retornen l’embriaguesa

del silenci espès

de les inútils equidistàncies.

 

Sembla que hem de ben pensar i

escandalitzar-nos

dels rebecs que

etziben esgarips

en arribar l’hora morent

del compromís

amb els companys i la terra.

 

Sembla que en el malnom

de la promesa

d’aquest periple,

cal oblidar la raó

i el sentit

de tota la poblada immensitat

del nostre  quefer

en els límits de les diversitats

de sempre i d’ara,

del  bressol més ocult.

 

Tremolosa  parla  silenciada

dels  germans  instal·lats

a la còmoda riba

del manyac riu de la majoria.

 

A sota del malmès om,

els ximples persisteixen

en travessar el corrent agitat

de les aigües braves.

 

Gener 2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!