Camí de pomeres
He sortit a caminar ben d’hora,
quan encara a la muntanya gran
es tenyeix de rosa la pineda.
Començava un matí fruitós
ara que els blats espiguen
i els verds recullen la seva
esplèndida llum,
fins que la tardor clement
els cridi de nou.
S’esplaiaven els falciots i xisclaven
per sobre del despuntar
dels tímids grocs,
que en breu
senyorejaran els camps.
Entre pomeres florides
he vagarejat pensant
en les paraules trobades
i el lloc que li prendran
a aquest silenci clos, aliè
que hem heretat.
Allunyat del vespre de claror lilosa,
la inèrcia de les passes
m’ha dut a la cruïlla
del camí de la vella font,
on en els anys de l’adolescència,
ens banyàvem nuus a la gorga,
i com un reguitzell de roselles
m’ha ressorgit de nou
el convenciment en la
creença en els símbols de la nova terra.
Maig 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!