El bloc del Director (ILC)

Josep Maria de Sagarra ha estat un dels escriptors més fecunds i més populars que han donat les nostres lletres. Però mig segle després de la seva mort potser hem de preguntar-nos desapassionadament què queda d’aquesta fecunditat i d’aquesta popularitat. Perquè avui són pocs els escriptors que se’n reclamen deutors i tot indica que el Poema de Nadal ja no és un moment ineludible de tantes sobretaules de les festes de Nadal com anys enrere, potser perquè les sobretaules de Nadal, on n’hi ha, ja són tota una altra cosa… Afortunadament, una novel·la com Vida privada o les seves Memòries continuen essent llibres a l’abast dels lectors, i Sagarra és un dels pocs autors dels quals hi ha una recuperació de l’obra en curs, a través de l’edició de les obres completes que amb massa vicissituds intenta tirar-ne endavant Narcís Garolera per a l’editorial 3i4. I, pel que fa al teatre, tinc la impressió que és dels pocs autors, gairebé l’únic, del qual es representen professionalment obres amb certa freqüència.

Què queda, però, doncs, d’aquella fecunditat? Com a lector, continua meravellant-me, en primer lloc, la potència expressiva de la seva llengua i, en segon lloc, la singularitat del punt de vista de Sagarra, una mirada sovint impertinent, mai conformista, davant la qual és impossible restar indiferent. Més que en la poesia, on no costa gens trobar veritables joies, o en el teatre, més que en la novel·la o en les proses, més que en les solucions espectaculars del traductor, m’agrada sobretot retrobar aquella expressivitat i aquesta agudesa en els reculls d’articles: per anys que passin no perden qualitats, ni que el mon canviï, i canvia i està canviant de pressa. No tinc cap dubte que encara tenim molt Sagarra per descobrir.