El bloc del Director (ILC)

Dijous passat vam inaugurar a Arts Santa Mònica l’exposició dedicada a Quim Monzó, que s’hi podrà veure fins al mes d’abril i que esdevindrà, segur, una referència indefugible sobre l’autor i, també, sobre el gènere en evolució permanent que són les exposicions literàries. Una mica d’això parla el text que signem Vicenç Altaió i jo a la presentació del catàleg que ha editat Galàxia Gutenberg:

[…] 

Nosaltres no en tenim cap dubte: el que s’ha de fer amb els escriptors és, essencialment, llegir-los. Llegir-ne l’obra. Rellegir-la, si ho suporta. Però no escapa a ningú que vivim en un món on, fins i tot aquest acte senzill, la lectura, troba tota mena de dificultats, demana motivació. És en bona part per això, que l’equip del KRTU, ara des d’Arts Santa Mònica, i la Institució de les Lletres Catalanes s’han proposat proposar mirades noves, en forma d’exposició, sobre alguns autors i la seva obra. Per reforçar els lectors que llegeixen, per motivar els que necessitin motivar-se.

La iniciativa té precedents. Ja fa alguns anys, la producció per part del KRTU, amb la col·laboració dels agents i les entitats més diversos, d’exposicions sobre els escriptors Foix, Pla, Palau i Fabre, Perucho o Brossa, al costat d’altres artistes, va ser sempre una ocasió fructífera de refermar la centralitat, rescatar de la marginalitat o reinterpretar, segons els casos, sempre amb ambició i sense exclusions, l’obra de cadascun d’ells i el seus valors. Ara, amb la voluntat de continuar posant fites en què els lectors i tota la ciutadania puguin retrobar o descobrir referents literaris, referents personals i col·lectius, Arts Santa Mònica i la Institució de les Lletres Catalanes proposen una mirada en forma d’exposició sobre l’univers Monzó. I aquesta hauria de ser només la primera d’una nova llarga sèrie de mirades sobre la pròpia literatura.

L’exposició, i aquest llibre que en queda com a testimoni perenne, ens parla de l’obra literària de Monzó i el seu univers personal, sí, però també, a través seu, del que hem viscut col·lectivament les darreres tres dècades. El pop i la dissidència underground als anys setanta, el miratge novaiorquès a la Barcelona dels vuitanta, el desconcert del tombant de segle: il·lusions, somnis, desenganys. Tot passat pel tamís subtil d’una proposta literària aparentment transparent, invisible, estilísticament neutra, però per contra del tot autoconstruïda i intencionada. Que ha aconseguit lectors. I que perdurarà, segur, com un testimoni del que som, ara i aquí. És a dir, també, de la condició humana.