El bloc del Director (ILC)

Dimecres passat, dia 21, es va inaugurar a la Biblioteca Nacional de España l’exposició “Joan Maragall, la palabra iluminada”, una adaptació de la que vam oferir aquesta primavera al Palau Moja de Barcelona.

[…]

Hi vaig ser, mostrant-la al matí a la premsa juntament amb Charo Otegui, presidenta de la societat estatalAcción Cultural Española, que ha patrocinat el projecte, i inaugurant-la oficialment a la tarda amb la subsecretària del ministeri de cultura, Elvira del Palacio. Jordi Castellanos, comissari de l’exposició, va fer-ne una visita àmpliament comentada, en companyia de Pere Maragall, president de l’Associació Família de Joan Maragall i Clara Noble, i la directora de la BNE, Glòria Pérez-Salmeron.

En la meva intervenció vaig recordar el motiu de l’exposició, la doble celebració de l’Any Maragall, i vaig agrair la voluntat de col·laborar-hi d’AC/E i de la BNE, que han fet possible obrir aquesta finestra maragalliana al cor de Madrid. Aleshores em va semblar oportú recalcar, no només la grandesa universal del poeta sinó també, especialment, la vigència dels seus textos sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Una vigència exasperant, vaig dir. Sorprenent, més d’un segle després d’haver estat escrits. Com si no s’hagués avançat gaire. Per això, vaig acabar, espero que els qui visitin aquesta exposició entenguin una mica més, després, el que sent avui Catalunya i, d’aquesta manera, si ho comencen a entendre, que sigui possible millorar les relacions entre tots dos països.

Em van dir que alguns dels presents, sobretot entre els periodistes al matí, feien cara de sorpresa –i ho reflecteix d’alguna manera la crònica no del tot fidel de l’edició digital de l’ABC–, i això deu ser perquè no estan acostumats a sentir-nos parlar amb llibertat, sense voler agradar ni por de desplaure. El mateix Maragall, que va començar separatista i va acabar creient que era viable un nou projecte ibèric, ens pot donar la clau per explicar-nos. Ell parla, a la seva cèlebre Oda, com un “fill” d’Espanya; avui, segurament, comença a ser majoritari el sentiment que som l’esposa que es planteja la possibilitat de separar-se d’un marit autoritari. I no es pot dir que la reacció del marit no vagi empenyent l’esposa a prendre la seva decisió.